Diumenge passat vaig acudir al cementiri de Porreres. Era un horabaixa assolellat de tardor i l'aire, a mesura que tombaven les hores, començava a esser fred. Hi vaig anar per manifestar la meva solidaritat amb els familiars dels republicans assassinats pels feixistes durant la Guerra Civil i, a la vegada, gestionar la investigació de les restes de l'oncle Jaume Janer Coll que, empresonat al castell de Bellver, fou portat de nit a aquell cementiri on restà per sempre el seu cos sota dos metres escassos de terra i calç viva.
Érem molts que ens hi trobàrem. La fossa era oberta enmig d'una àrea extensa de tombes i creus. Ens hi poguérem apropar fins a veure l'estat de l'excavació. I allà, enmig dels clots, les ossades dels morts. I, entre els ossos, els casquets de les bales, unes monedes, un raspall de dents, un plat... Potser, molts d'aquests homes eren conduïts al lloc de l'execució sense saber on anaven. I el fet de trobar entre els ossos els casquets metàl·lics buits pot fer pensar que alguns d'ells foren assassinats arran del clot, possiblement perquè d'aquesta manera no s'havien de molestar a enterrar-los amb una certa dignitat.
Maria Antònia Oliver, l'agosarada presidenta de Memòria Històrica de Mallorca, dirigí unes paraules als assistents: "Ho veieu? són aquí. Quan ens digueren que els havien posat en llibertat, que els esperàssim a canostra, ens mentien. Ho hem sabut sempre, però ara ho sabem cert que ens mentien. I ells són aquí. Ens esperaven. Esperaven que vindríem tard o d'hora a cercar-los. Potser, en el moment en què anaven a morir, pensaren que un dia nosaltres vindríem a cercar-los. Ens han esperat durant vuitanta anys. I hem vingut perquè ens esperaven".
Aquelles paraules ressonaven nítides, serenes, entre les tombes. El silenci era greu, profund. Record haver llegit en algun lloc que el silenci és l'estoig de la veritat: el punt on es guarda la veritat. Hauria estat bell, tanmateix, enregistrar els silencis d'aquella tarda de diumenge a Porreres. Una a una, les cares silencioses, les mirades. El silenci està més protegit que les paraules de la deformació del significat i no es pot manipular. He de dir que el recordaré sempre, aquell silenci.
Després parlà el doctor Francisco Etxeberria, antropòleg forense, que dirigeix l'excavació. Va parlar de la seva experiència en l'exhumació de fosses de la Guerra Civil, de com es fa la feina a Porreres, de la planificació que han seguit, del que fins ara han trobat, de com seguiran els treballs i del que esperen trobar. Va dir, també, que els hereus d'aquells morts tenen el dret a saber la veritat, perquè el dret a la veritat no prescriu mai. Llavors presentà el seu equip i explicà com és la feina d'aquesta gent que fica les mans dins la terra i n'extreu els fragments d'una vella i callada veritat. També va dir que una acció com la que es fa a Porreres, com s'ha fet a molts d'altres llocs, contribueix a consolidar la democràcia.
Cap al final, un grup d'homes i dones joves feren música. Els ossos eren allí davant nosaltres de cos present. No en sortia el més mínim renou, d'aquells clots. El silenci era la paraula més clara. Un va tocar la flauta travessera, un altre una guitarra, d'altres cantaren. La música i els cants sorgiren del silenci sagrat de l'horabaixa. El silenci va esser la font d'on varen extreure la música. No sabíem què en sorgiria del silenci, ni en quin moment. Però aquell silenci era com la terra fecunda. I la música acompanyava els nostres morts.
Són els nostres morts. Aquell padrí és el meu padrí, aquell pare és el meu pare, aquell germà és el meu germà, aquell oncle és el meu oncle... El sol havia començat a caure rere les muntanyes de ponent. I, en sortir la lluna enmig del cel encara clar, una mica de vent va passar silenciós sobre les fosses.
