Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Nessum dorma

Jardins secrets

Jardins secrets

Hi ha diverses maneres d'arribar a Venècia; però a Venècia s'hi ha d'arribar per mar i s'hi ha d'entrar per la gran plaça de Sant Marco. No hi ha una altra arribada més bella. Si ho fas en avió, sobrevolaràs la llacuna i les illes venecianes i a l'aeroport t'embarcaràs en un motoscafo que, en un quart d'hora, et tindrà a Sant Marco. Hi he arribat de totes les maneres possibles; en avió, en tren, en autobús, per mar... Fa molts d'anys vaig portar-hi un grup d'estudiants. Havíem partit de Barcelona en autocar i arribàrem a les portes de Venècia la matinada del dia de Pasqua. Ens vàrem parar poc abans d'arribar-hi, quan començava a clarejar el dia i, de sobte, totes les campanes dels campanars de la ciutat es posaren a repicar: les de l'església de la Salut, les del Redemptor, les de Sant Marco, les de Sant Giorgio Maggiore, a l'uníson, el matí de Pasqua.

Venècia és un verí que ha de prendre's lentament. Respirar Venècia és deixar-te emportar pel seu misteri, pels seus perfums: el perfum de la sal, de les algues en moure's, el perfum subtil d'un gessamí amagat rere els marges d'un jardí secret. Amagats rere els murs de les cases i dels palaus, els jardins venecians contenen, però és un secret, rosers enfiladissos, magraners, glicines blaves, xiprers, romaní. Respirar Venècia és deixar-se enlluernar pels colors de la ciutat, canviants segons giren els colors de l'aigua dels canals: Així poden ser verds, color de llimona, daurats, color de taronja, color d'ambre, groc de Siena, roig de Núbia, negre. M'agrada veure els vells palaus dins el mirall de l'aigua, quan la lluna s'alça sobre les cúpules de Sant Giorgio. M'agrada sentir cantar la llacuna dins el silenci de la nit. Pot arribar a formar-se una gran orquestra. Monteverdi ho sabia i l'escoltava.

La plaça de Sant Marco és el cor de la ciutat. I la basílica, tota de mosaics d'or i d'ombres. L'he vista llançar-se cap al cel a l'hora del crepuscle, menada per la quadriga dels cavalls de bronze. Si et decideixes a pujar al cim del campanar, veuràs un laberint de carrers i canals. Veuràs la bellesa de les teulades, l'esplendor del Palau Ducal: l'harmonia del gòtic, les façanes de pedra blanca, les arcades, les columnes, les escultures dels capitells. Potser hi descobriràs el misteri secret de la ciutat. D'aquí partí Marco Polo a recórrer el món encercant meravelles. Després va contar el que havia vist, però també el que havia imaginat, probablement més interessant que el que havia vist. D'aquí partiren els navegants venecians cap a l'Orient. Cercaven sedes, espècies, ambre, pedres, tresors estranys i trobaren alguns enigmes.

Un vers de Rainier M. Rilke referit a Venècia ens revela un dels seus secrets: La ciutat fou construïda sobre un encadenat de troncs de fusta portats des dels Alps per via fluvial. Enfonsats en l'aigua, s'han fossilitzat i són més durs que el ferro. Els fonaments de cada palau es construïren sobre aquests pilons. Però les marees pugen i diuen que la ciutat s'enfonsa. El vers de Rilke diu que la ciutat fou "Construïda en el no res sobre els boscos submergits". No existia res més que el mar i un esplet d'illes perdudes en un laberint de canals. La construïren en el no res sobre els troncs. Però sabien que seria la ciutat més lluminosa.

Després de caminar errant pels carrers i les petites places, m'he assegut al Florian, el cafè més antic d'Itàlia. Diuen que Carlo Goldoni i Giacomo Casanova n'eren clients assidus. Ara és ple de turistes que beuen gin-tònics i escolten la música nostàlgica d'una orquestrina. He pensat en un altre dia de fa molts d'anys. Era sol a Venècia i plovia a la plaça de Sant Marco. No hi havia ningú. Només la meva ombra sota la pluja entre siluetes de palaus a punt d'esfondrar-se i jardins secrets.

Compartir el artículo

stats