Un comentarista polític que exerceix la seva activitat a la ràdio diu: "Allò que de veres importa és que hi hagi renou". L'afirmació m'ha produït un cert desassossec. El renou és un so fort, una detonació. Així parlam del renou que fa una màquina. Però no és aquest el sentit que probablement ballava pel cap del comentarista, sinó el de desordre. La paraula renou també significa confusió, desconcert, cridadissa, escàndol. I el renou és allò que els interessa que hi hagi a aquells que es dediquen -però no són tots-, a comentar l'actualitat política. No m'agrada el periodisme que es nodreix dels renous i basa els seus comentaris en els desordres, tan freqüents, de la política. M'agrada aquell altre periodisme que se'n riu del renou, perquè en el riure hi ha sempre un altre projecte, una proposta alternativa. Ningú no riu de manera innocent.
Aquests dies hem experimentat el renou d'acomiadament d'una consellera de Cultura desbordada per la ineficàcia. Ha partit tirant pestes, han dit els que la coneixien. Sovint hi ha qui a les pestes hi afegeix els llamps, potser amb la intenció de fer-ho més gros. He sentit a dir: tirar llamps i pestes, com qui diu llançar grans insults i flastomies. En castellà d'un que se'n va d'aquesta manera diuen que se n'ha anat "echando leches". No sé si una flastomia es pot considerar una expressió poètica. Particularment, crec que hi ha flastomies que són per elles mateixes veritables composicions poètiques i una síntesi d'un encadenat d'estrofes.
El flastomador que flastoma contra Déu és un creient. Si no cregués en Déu, no flastomaria contra un ésser amb el qual no creu. Flastomar és un acte de fe. Vull dir que només flastomen els que creuen en l'existència de l'ésser contra el qual flastomen. Llavors, si la consellera va flastomar contra el Govern és perquè creu en el Govern. D'altra manera no hauria flastomat. I tanmateix és conegut aquell proverbi que diu: "A cavall flastomat, el pèl li lluu". Vol dir que, quant més flastomades són les persones o els governs, més bé els van les coses.
Però el Govern ha estat reincident i ha nomenat una altra consellera de Cultura. S'haurà tornat a equivocar. Tinc per cert que no ens fa cap falta. En matèria de Cultura, mai no falla el conegut principi de Peter: "Qualsevol personatge situat en una escala jeràrquica, tendeix a alcançar el seu màxim nivell d'incompetència". Pot esser diferent si a més l'anomenen de la Transparència? No haurien d'anar juntes la transparència i la cultura, perquè no hi ha res tan poc transparent ni tan opac. Més que de Cultura, hauria de dir-se consellera o conseller de la comèdia humana. I també podria dir-se del renou. No deu esser fàcil administrar o gestionar el renou. Al nostre tros de país la cultura és una llengua morta. I la devastació a què ha estat sotmesa només és un símptoma d'altres devastacions més profundes.
He retornat a la lectura de Rousseau. M'ha refrescat algunes idees que sovint tinc massa oblidades. Insisteix que me'n rigui del renou. Riure'm del renou, és l'única sortida. Kant afirma que hi ha tres coses que agombolen el dolor i atenuen les dificultats de la vida: el sol, la il·lusió de l'espera, l'atreviment de riure't del món. Un gran amic meu, el pintor Ritch Miller, em deia, fa molts d'anys: "Només tinc l'esperança de tenir alguna cosa de la qual pugui riure'm, demà". El dia que se li acabà l'esperança de riure, va posar punt final a la vida. Potser el renou s'havia fet insuportable
Tinc a casa un llibre de cuina anglès que porta un capítol dedicat al procés que hem de seguir per cuinar una llebre. La recepta comença amb aquestes paraules: "El primer que hem de fer és agafar la llebre..." El mateix ens passa amb la cultura: volem cuinar la llebre i encara no l'hem agafada.
