Som al mes de febrer i és primavera. L´hivern és fora? No sé si ens podem atrevir a assegurar-ho. La Candelera va riure i el seu riure ha perdurat durant tot el mes. Podríem parlar d´una rialla llarga. Una rialla de vint-i-nou dies. La vella saviesa explica que, si riu, lluny és l´estiu, que si plora, l´hivern és fora. Aquest any no va fer més que riure. I les rialles sempre són un bon auguri. Però la vella saviesa no és infal·lible. Per enguany, he perdut l´esperança de veure la Serra pletòrica de neu, radiant de tan blanca. I em revé la memòria del fred, d´aquell fred que talla la respiració i glaça el pensament. Un hivern sense fred és un hivern trist. M´agrada el fred perquè tinc la impressió que frena l´esclat de la terra, la vida que bull i espera que, amb el sol, germinin les llavors i brostin els arbres. S´acabarà el fred i arribarà la tendra verdor d´abril.
Però enguany el temps ha vingut trabucat. No ha fet hivern. La neu no ha cobert les muntanyes, ni ha plogut, ni els torrents s´han alçat furiosos com poltres. Acabarem el mes de febrer i no haurà fet fred. Fa temps vaig aprendre que la percepció del fred és un fet cultural. Aprenem a tenir fred en la cultura. I és probable que els nostres padrins tinguessin una percepció del fred diferent de la que tenim nosaltres. Me´n record de quan arribaren les primeres estufes de petroli. Eren un luxe. M´he passat la vida explicant-ho als meus alumnes d´Antropologia. Els costava de creure-ho. Aprenem de tenir fred en la societat en què vivim. A la casa dels meus padrins la porta del corral tenia un forat rodó per on entrava i sortia el moix: el forat del moix. Per aquell forat entrava un celistre de no dir. No afectava la nostra vida. Ens escalfàvem al foc colgat del braser i, si la fredor ens guanyava, remenàvem els quatre calius que quedaven. Probablement en aquelles condicions, sense la calidesa de les calefaccions i les estufes a què ens hem avesat, no sobreviuríem.
No ha fet fred ni ha plogut. Els tarongers han començat a florir. Ho han fet abans d´hora com si estassin malalts, amb la fulla doblegada per la sequera. Antigament, en casos com aquest, la gent sortia a fer rogatives i treien les imatges dels sants o del sant Crist. Cantaven himnes penitencials. Imploraven la pluja. Clamaven perquè el cel s´esqueixàs i davallàs l´aigua que contenen els núvols. Però el cel és avar i no és fàcil que plogui. Bartomeu Rosselló-Pòrcel, a aquell gran poema que és "A Mallorca durant la guerra civil" gira els ulls vers les muntanyes que es retallen en l´horitzó i exclama: "Allí les pedres invoquen sempre / la pluja difícil, la pluja blava, / que ve de tu, cadena clara". La pluja difícil...
Enguany ho ha estat de difícil. I les muntanyes són plenes de boires borreres que no porten pluges. L´altre dia un home del camp, un bon amic, m´explicava que les boires humitegen els albons i que la mica d´aigua que es posa pel tronc davalla lentament fins a les porrasses. Allí forma un dipòsit minúscul, només quatre o cinc gotes. Els ocells, perquè és temps de sequedat, corren a beure´s aquella aigua. Un prodigi de la vida. Un darwinista diria: és la lluita per la supervivència. I guanyen els més forts. Aquells que s´adapten a la mica d´aigua que humiteja pels albons. Els que són capaços de suportar les corrents d´aire que entren dins la casa pel forat del moix.
Quan la gent va prescindir dels moixos i va taponar el forat de les portes per on entraven i sortien començà la decadència. Els racionalistes varen dir que per aquells forats de les portes entrava el fred. Per a nosaltres era més important que hi entrassin i sortissin els moixos. I la vida va deixar de tenir encant. Ho havia anunciat Max Weber: amb el liberalisme desenfrenat, amb la caiguda de les utopies, els moixos deixaran de tenir el seu forat propi. D´això hem acabat per dir-ne el desencantament del món, que ha propiciat el triomf de l´angoixa. Quantes tones d´antidepressius es consumeixen a Mallorca durant la setmana? Quina quantitat de fàrmacs dirigits a posar remei al mal de tristor es consumien en l´època del govern del senyor Bauzá i quina altra quantitat se´n consumeix ara, mentre governa la senyora Armengol? No en tenim dades fiables. Ho he preguntat a un apotecari conegut meu i la resposta no m´ha sorprès. Ha dit que se´n consumeix la mateixa quantitat, les mateixes dosis. He preguntat: Però han canviat els consumidors? I m´ha respost que no.
