El dia dels Reis, només fa quatre dies, s'han complert cent anys del naixement en un vell casal de Binissalem d'un dels poetes més emblemàtics de l'anomenada generació de 1950, perquè entorn d'aquest any publicaren o donaren a conèixer els seus primers versos. Literàriament, tots ells -Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà- eren una mica fills de Bernat Vidal i Thomàs, l'apotecari poeta de Santanyí, que els havia orientat quant a les lectures i els havia guiat pels camins de la poesia més exigent i poderosa del segle XX.
Ara fa cent anys va néixer a la vella vila de Robines Llorenç Moyà. Entre les moles bessones del castell d'Alaró i el puig de l'Alcadena, que li serveixen de teló de fons, Robines esdevé per al poeta el nom d'un espai mític, com ho va esser Sinera per a Salvador Espriu o Combray per a Marcel Proust. Li agradava dir-ne Robines augusta, alhora que s'embriagava amb la contança de velles històries que només existien en la veu del poeta. Explicava que, temps enrere, devers l'any u, havia acudit a Binissalem, només per beure-hi vi, l'emperador César August, l'home que governava l'imperi. Havia desembarcat al port de Ciutat, la Palma romana havia acudit a rebre'l amb pompes i festa i d'allí havia partit cap a Alcúdia -la Pollentia antiga- i, vers mitjan camí, s'havia aturat a romandre. Binissalem, aquella nit, li oferí els seus vins i el César agafà la meula més calenta de la seva vida. En Llorenç, que s'agradava d'imitar sovint els glosadors populars, en teixí, entre l'emoció i la farsa, algunes corrandes: "Engatar-se és àdhuc just / quan les bevendes són fines: / del gemmat vi de Robines / sempre anava gat August". El poeta ens advertia que el César del món, quan hagué tastat el vi de Binissalem, mai no pogué estar-se de beure'n i una gatera n'hi va dur una altra, i una altra... I potser havia posat aquest punt de picardia en els seus versos per dir-nos que, amb el cos ple de vi i el cap un poc tèrbol, no hi ha millor manera de governar un imperi.
El món poètic de Moyà es movia entre el rigor formal i la passió per les paraules que diuen l'amor, la llibertat, la justícia. Potser, ha estat el poeta que amb més finesa ha manejat la llengua. Llompart es referia a la manera amb què les mans de Moyà acaronaven les paraules i ho feien "amb aquella cura i aquella mica de lascívia amb què l'argenter palpa el diamant tot fent-lo espurnejar". I és que, entre les mans de Llorenç Moyà, les paraules s'omplien de llum i treien espires. Llegiu els sonets del Via Crucis, els versos d'Hispania citerior, els vint-i-sis sonets d'Alexis Basileu integrats al poemari Presidi major. Si els llegiu, aquests sonets, us adonareu de la dimensió lírica dels seus versos, especialment aquells dedicats a la seva mare, la senyora de can Gilabert, i hi endevinareu el sentiment d'amor i l'admiració que l'embriaga. Els ulls de la mare, profunds i transparents són com l'aigua d'un gorg, i dins aquest gorg les constel·lacions que s'hi projecten des del cel immens, tornen petites.
A través de les paraules estimà obsessivament el seu país, la seva pàtria, que vol veure lliure, en ordre i en pau. També vol un lloc digne per a la llengua i la cultura en el concert dels països del nostre món lingüístic. I les denúncies que marcaren la seva obra foren: la corrupció del poder, l'opressió que exerceixen les dictadures, l'afany de llibertat dels pobles oprimits. Rigor estètic i insubornable afany de llibertat s'ajunten en una obra que forma part del nostre patrimoni poètic.
Enduit per l'amor profund que sentí pel seu poble, cantà la bellesa de la pedra tallada amb mà ferma, alhora que recuperava una antiga cançó: "Binissalem, pedra viva, / pedra de dos mil colors..."; però també es planyia de la decadència dels vells palaus, de les antigues cases binissalemeres, sovint convertides en "bucs de terra i pedra" a punt d'esfondrar-se. I construïa un teixit de memòria de quan la vila s'estenia, rica i plena, entre les vinyes i els conrons en terra seca, i dels cellers, i de les botes congrenyades plenes a vessar...
