Demà celebrarem la festa dels Sants Innocents. Tinc la impressió que aquest any que fineix ja l'hem celebrada per avençat. Fa dues setmanes la premsa periòdica ens tingué entretinguts amb la història dels amors del bisbe de Mallorca amb la seva secretària personal i afegiren, a més, algunes particularitats referides a la relació: certs detalls que confirmaven la complicitat d'ambdós protagonistes, converses telefòniques, dos anells amb els noms dels enamorats gravats al seu interior, visites nocturnes de la dama al palau episcopal, gestos i fineses fotografiades. També ens digueren que algú que ho havia vist i observat féu un dossier i envià el paquet al Vaticà perquè a les altes esferes de l'Església Universal en prenguessin nota.
He de confessar que, de tot d'una, no m'ho vaig creure. Deu esser cert?, vaig pensar. Però em va agradar que un bisbe enamorat regís la meva diòcesi. I si fos una broma? Us enrecordau de les bromes que feien els periòdics en ocasió de la festivitat que ens ocupa? Se'n deia innocentades. Consistien en assegurar que un avió havia aterrat a la plaça de Cort, que un vaixell havia arribat al port de Palma carregat de moneies i corrien i saltaven pel passeig d'es Born, que pel carrer d'es Sindicat havien vist passejar-se un tigre escapat de les "títeres". Es deia les "títeres" al circ que tots els Nadals actuava al teatre Balear. Eren, com podeu veure, unes bromes innocents dirigides especialment a la gent més pura. (A Mallorca, la paraula pur i el seu femení pura significa a vegades beneitot, pobre de remeis. Però hi ha purs -curts d'enteniment-, i gent que fa el pur. No és la mateixa cosa).
Segurament-vaig pensar- és una innocentada. Però les informacions sobre aquell tuàutem creixien per dies: les incidències i els fets, els horaris, la intensitat de la relació. (M'he atrevit a fer servir la paraula tuàutem en el sentit d'embull i de desordre, perquè procedeix dels càntics llatins de les matines de la nit de Nadal i he pensat que s' adiu a aquests dies de festa: "Tu autem, Domine, miserere nobis". Els càntics d'aquell temps en què es cantava en llatí i, encara que ningú no entenia la lletra, la gent copsava el misteri.) Una innocentada?
Em sabria greu que fos mentida. M'agrada la gent que s'enamora, ni que siguin bisbes. L'enamorament d'un bisbe i una aristòcrata donaria per una gran novel·la. Els historiadors saben que, des de temps antic, dames i bisbes -també algun papa-, esplaiaren els sentiments d'amor en llits entorcillats i llençols de seda. Sabem -també ho sabem des d'antic- que l'amor sorgeix de manera freqüent com un poltre que neix desbocat. Ramon Llull, savi que n'era, diu que "l'amor és mar tribulada d'ones i vents". Però no solament mar tribulada. També diu que l'enamorat, perdut enmig del mar, difícilment troba port o riba. Sempre, emperò, les penes que procura l'amor -afegeix Llull-. són "més nobles que robis, maragda, topazi i safir".
Se'ns va dir, també, que les persones properes al bisbe asseguraven que havia obeït els propis sentiments i havia escoltat excessivament el cor, que potser fou un rapte, diríem un impuls, d'adolescència. Però n'estava penedit.
No m'agrada que la gent es penedeixi d'haver estimat, d'haver-se confiat a l'impuls amorós. El penediment, en aquests casos, em sembla una derrota. No m'agrada Sant Agustí que plora perquè cedí a les temptacions de l'amor, d'aquell amor de joventut que va viure per més de quinze anys a la ciutat de Cartago. Què degué pensar la dona que havia estimat i amb la qual havia tingut un fill -el fruit de l'amor-, en llegir les Confessions? Com degué viure el penediment de l'home amb qui havia confiat i constatar que es penedia de l'amor, que reprimia la passió amorosa i els sentiments? No m'agrada que la gent es penedeixi d'haver estimat. I sé de cert que el pare Déu no condemna aquells que s'estimen, encara que l'eufòria adolescent els porti a trencar alguns tabús. Perquè els pecats de massa amor -deia mossèn Riber- són els més bons de perdonar. No en dubteu.
