El llit de rodòlits del fons del Canal de Menorca emmagatzema carboni des de fa més de 6.000 anys

Un equip científic liderat per l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA, UIB-CSIC), en col·laboració amb la University College Dublin i l’Institut de Ciències del Mar (CSIC), ha documentat la capacitat dels fons de rodòlits del Canal de Menorca per emmagatzemar carboni orgànic durant milers d’anys, i aporta nova informació sobre el paper d’aquests ecosistemes marins com a reservoris de carboni a llarg termini a la Mediterrània. 

Els rodòlits són algues vermelles calcàries de creixement lent que formen fons marins biogènics extensos. La investigadora responsable de l’estudi, Silvia de Juan, ha destacat la importància de les dades documentades en aquest treball publicat per la revista Biogeosciences: «Tot i que aquests ecosistemes estan àmpliament distribuïts als oceans, la seva capacitat per emmagatzemar carboni a llarg termini s’ha estudiat poc, especialment a la Mediterrània. Amb aquest estudi, posam el focus sobre els fons de rodòlits i la importància de protegir-los per contribuir a les estratègies de conservació dels ecosistemes marins». 

De fet, els investigadors destaquen, en el seu treball, que aquests ecosistemes estan adquirint un reconeixement creixent dins el debat científic sobre el denominat «carboni blau», a causa de la capacitat que tenen per emmagatzemar carboni orgànic durant períodes prolongats. 

Un dels fons de rodòlits més grans de la Mediterrània

La recerca es va centrar en una àrea de 43,6 km² del Canal de Menorca, on es localitza un dels fons més grans de rodòlits coneguts de la Mediterrània. Per reconstruir-ne la història sedimentària i determinar-ne la capacitat d’emmagatzematge de carboni, l’equip va combinar tècniques de cartografia geofísica d’alta resolució, extracció de testimonis sedimentaris i datació radiocarbònica. 

Els resultats mostren que el dipòsit sedimentari associat a aquests fons va començar a formar-se durant l’holocè primerenc, fa aproximadament 10.000 anys, coincidint amb l’ascens del nivell de la mar després de la darrera glaciació. Posteriorment, fa entre 7.000 i 6.000 anys, l’estabilització del nivell marí va afavorir que s’establissin formacions denses i extenses de rodòlits i maërl que han persistit fins a l’actualitat. 

6.000 anys de reservori de carboni

Pel que fa al carboni orgànic, els investigadors estimaren que els primers 50 centímetres del sediment emmagatzemen una mitjana de 32 tones de carboni per hectàrea. El contingut mitjà de carboni orgànic en aquesta capa superficial es manté relativament estable al llarg de la profunditat analitzada. Segons els autors, aquesta estabilitat suggereix una conservació prolongada de la matèria orgànica durant aproximadament els darrers 6.000 anys. Els resultats apunten que l’estructura tridimensional creada pels rodòlits afavoreix la retenció de partícules orgàniques que es preserven en els dipòsits de sediments altament carbonatats, i contribueix a emmagatzemar-les a llarg termini. 

La importància de protegir el Canal de Menorca

Els autors subratllen la importància de conservar aquests hàbitats, especialment davant pertorbacions físiques com la pesca de fons i el dragatge, que poden alterar dipòsits sedimentaris formats al llarg de milers d’anys. En aquest sentit, remarquen que la protecció del Canal de Menorca ha afavorit la preservació d’un sistema que ofereix una oportunitat excepcional per estudiar els processos d’emmagatzematge de carboni en fons marins biogènics. 

De fet, la investigació conclou que els fons de rodòlits del Canal de Menorca constitueixen autèntics arxius sedimentaris de llarg recorregut temporal, i que la seva contribució a l’emmagatzematge de carboni s’hauria de considerar en les estratègies de conservació dels ecosistemes marins. 

Referència científica 

De Juan, S., Smazal, R., Lo Iacono, C., Gil, M. del Mar, Cabrito, A., Ospina-Álvarez, A., Guillén, J., Cott, G. M., Illa-López, L., Hinz, H. i Maynou, F. (2026). Carbon accumulation in Mediterranean rhodolith beds during the Holocene. Biogeosciences, 23, 4779–4791. https://doi.org/10.5194/bg-23-4779-2026