El regal d’un pare

Diuen que no hi ha res més dolorós que la mort d’un fill. El cop és tan dur que potser no hi ha paraules per definir-lo. No obstant això, hi ha persones –mares, pares– que ho han intentat i han reeixit en la tasca, difícil i pregonament colpidora. Aquest és el cas de Josep M. Fuster Perelló (Manacor, 1937), que ha escrit un bellíssim relat sobre el seu fill Gabriel, que perdé la vida en un accident de trànsit succeït a la carretera de Manacor a Porto Cristo l’any 2007, quan un conductor l’envestí frontalment sota l’efecte de l’alcohol i les drogues. A Gabriel y la vida, Fuster narra el fet amb tota mena de detalls, però en cap cas amb una finalitat morbosa, sinó amb la intenció d’ubicar en la memòria aquell esdeveniment fatídic i treure’n les conseqüències oportunes.

Hauria estat fàcil –i comprensible– que l’autor s’hagués refugiat en el dolor i la desesperació. I en part ho fa, però mai des de la ira o el ressentiment, sinó des d’un vessant humà i pregonament compassiu, reconstruint fil per randa tots i cadascun dels elements que propiciaren la desfeta, però proposant mesures de seguretat i vigilància que, aplicades amb seny i rigor, haurien evitat no només la mort del seu fill, sinó la de moltes persones que perden absurdament la vida a la carretera per mor de la inconsciència o la irresponsabilitat homicida d’altres: «Nadie debería morir injustamente en la carretera. Cuando las medidas políticas y administrativas tienen la posibilidad de evitar unos hechos y no lo hacen, permiten incidentes del todo inexcusables siendo exigible, como mínimo, responsabilidad moral». «Matar con un vehículo resulta muy barato», conclou, taxatiu.

Però allò que veritablement commou del llibre és el profund humanisme que l’amara, el sentiment de compassió no exempt d’exigència de justícia que destil·len les seves sàvies reflexions. Amb motiu d’una invitació per part del director de Projecte Home, s’adreça als interns residents en aquests termes: «Les dije que si aquel muchacho, joven como ellos, dominado por el alcohol y los estupefacientes, perdió el dominio de su vehículo y se lanzó contra el tuyo [tot referint-se a Gabriel, el fill traspassat], hubiese sido tan valiente y afortunado como ellos, posiblemente tanto él como tú seguiríais vivos y hoy no existirían familias destrozadas». No hi ha cap rastre de rancor. L’autor afronta l’adversitat amb una lucidesa i serenitat poc comunes en aquests casos. Hi abunden les referències filosòfiques i religioses, bagatge que segurament l’ha ajudat a portar la terrible falla que un 23 d’octubre trencà per sempre les seves vides: «Si recibimos de Dios los bienes, ¿por qué no también los males?».

«Queremos vivir la bondad de la vida sin perdernos en el abismo oscuro de los pensamientos ni en la soledad de la memoria». Tirar endavant, passi el que passi. Des d’aquest punt de vista, tal com assenyala Gabriel Genovart en un encertat pròleg, Gabriel y la vida esdevé una reflexió sobre la paternitat, la família, el sentit de l’existència, els valors, el misteri... Un cant a la vida i un sentit homenatge al fill perdut, protagonista al capdavall d’aquesta bellíssima i captivadora obra.

Suscríbete para seguir leyendo