El cor i els seus silencis escriuen

QUI HO DIRIA.

Qui ho diria que ja ha passat l’estiu i hem de tornar a costura. Repetesc les paraules de l’amiga Agnès Varda quan amolla: no vull ensenyar les coses, vull fer venir ganes de veure.

Qui ho diria que en un tres i no res ja serem a Nadal i no recordarem les onades de calor ni les nits tòrrides. Qualsevol lloc fora de la paraula em semblava perillós i m’he dedicat a llegir com un desesperat. Avui no faré una llista d’obres perquè saturaria tot el text, però setmana darrere setmana diré la meva dels escriptors que m’han acompanyat.

Qui ho diria que he arribat a molts de llocs a misses dites i no em sabia greu ni em feia vergonya. Alguns moments he viscut la ciutat, Ciutat, Palma com a territori de resurrecció: amb la manifestació de Mallorca al límit, amb la teringa de prendre la fresca, amb els sopars a les places i als carrers. Hi havia una intervenció en aquells escenaris de tota la vida humanal que els convertia en nounats, en desconeguts, en experimentals, en novells.

Qui ho diria que escric per evocació i acumul esbossos, retrats, antologies, papers, roïssos d’anotacions que després utilitz com a referents, rememor percepcions i sensacions: aquest és el meu mètode creatiu. No ho sabies? Vull renovar el cantet, la mirada, el tacte. Vull eixugar tots els sentits de les inèrcies i les renúncies de la quotidianitat, vull palpar el prodigi.

Qui ho diria que no és tan bo de fer trobar la inspiració emergent i les pràctiques radicalment contemporànies. Voldria sembrar una llavor que contengui preguntes infinitament fèrtils que encara no sé ni formular quan la plant. Moltes de vegades no sé com avançar amb allò que escric.

CAMÍN, CAMÍN, CAMÍN.

La terra brescada, els garrovers són rams de fruites, els rostolls són flors de paper de gasa. Papallones errants, d’una banda a l’altra del sementer de call vermell. Com puc suportar la pèrdua dels colors? «Sempre el cel, les meravelles infinites de la natura, sempre m’atrauen i em donen l’oportunitat de contemplar-les amb plaer», una frase de Paul Cézanne a Victor Chocquet, l’11 de maig de 1886.

Una nota al marge pot ser més seductora que una frase de Paul Valéry. No sé com inscriure en el blanc les estacions buides que inunden els meus escrits. Anot les traces assenyalades a la menuda, direccions múltiples que esculpeixen els seus solcs mandrosament dins els territoris d’algú que s’allunya sense anar enlloc. Escolt aquest mormol dolç i subtil; m’embolic la mirada dins el fulard grapallós; sent una joia esqueixadora; dins la bromera grisa que cobreix el poble voldria tenir l’art prodigiós de tornar visible el quasi invisible; llum i veu. Es confonen?

Podria ser alguna vibració semblant a l’infinit allò que penetra les coses i les engrandeix, les dona una ressonància llarga.

Viure de tal manera que l’escrit neixi com un conjunt d’ulls, com una floració lenta, com un planter a punt d’esclatar. Mir a través de la parpella clara d’un pètal de rosa l’inesperat de les imatges: un únic crit de sebel·lí com perdut i absolutament amagat; aquest món immòbil i tan silenciós si no fos pel zumzejar dels banyarriquers, les abelles i unes míseres mosques; aquestes emanacions verinoses que ixen entre vapors escarlata per la fabricació d’un bon art director a un film macabre; aquesta aigua que faria xapar-se les roques.

Llegeixes en el llibre de tu mateix mentre camines sense aturall i a la velocitat de les pastures. Podries ser tu qui toca a la porta d’una cortina de pluja inexistent perquè algú t’obri. La gravetat, la humilitat, la lentitud de l’elocució i els silencis d’aquell home confrontat a aventures quasi incompatibles, però capaces igualment de suscitar en tu un eco admiratiu, aquell home que diu que quan pinta cerca poder acostar-se a una espècie de model, de figura invisible, vol trobar una gràcia del color extremadament sensible, un pintor suspès per damunt del buit que gairebé hi podia retre’s si hagués deixat els pinzells.

ODISSEU, ‘MON AMOUR’!

Han sortit noves traduccions de l’Odissea al català. Això és una notícia extraordinària. Avui no les comentaré. No parlaré tampoc del film The Odyssey de Christopher Nolan, fet amb IMAX de 70 mm (el vaig veure a Festival Park i quan sortia vaig caure per la monumental escala de la sala de projecció i encara em fa mal l’esquena), que és un espectacle cinematogràfic de primera encara que no sigui fidel al text d’Homer. Senzillament, vull recordar unes paraules de l’estimat escriptor Italo Calvino que en una de les seves definicions de les obres clàssiques afirmava que aquests textos no acaben de dir mai allò que han de dir, per la qual cosa sempre hi acabam tornant i trobant coses noves.

Cada llibre, cada pel·lícula ens permet rellegir l’Odissea des d’una nova perspectiva i ens mostra un personatge diferent. Odisseu és un protagonista ambigu, polièdric, complex amb molts de plecs i replecs, i això ens eixampla sempre la seva lectura.

Mary Beard, al llibre Clàssics sense filtres (Columna), es demanava quin sentit tenia defensar l’estudi dels clàssics ara mateix. I deia que possibilitaven un espai de debat i enfrontar-nos en un món difícil, llunyà, aliè i ben humà. Ara, en un moment de creixement de les ignoràncies, de la pèrdua de valors, de descreença en la política i entremig de lluites guerreres a balquena, potser Homer sia una brúixola, un far, un llumeneret blau que ens ajudi a eixamplar les nostres tancades visions.

L’INICI.

Arreplegar. Fragments. Tessel·les. Fotogrames. Enteixinats. Trencadís. Perspectives. Recollir. Brossa. Deixalles. Reliquiaris. Atrezzos. Fems. Vases. Bastidors. Panells. No-resos. Muntar. Collages. Escenografies. Cartrons. Escapolons. Fustes. Nierons. Restes. Llistons. Vels. Acolorir. Cartolines. Serigrafies. Cartells. Telons. Espais. Revistes. Sonoritats. Sargits. Grafits. Ensopegalls. Compostatges. Vitel·les. Remors. Estrúmbols. Detectar. Coles. Fissures. Ideogrames. Roïssos. Clots. Intersticis. Regueres. Encolar. Ecos. Brodaries. Retaules. Xep-a-xeps. Indicis. Piuladisses. Ferums. Pergamins. Escletxes. Catalitzar. Reaccions. Pigments. Engruts. Fustes. Escamoteigs. Miscel·lànies. Ressons. Empastaments. Fotocòpies. Patrons. Marqueteries. Forats negres. Barrinar. Desfetes. Repunts. Convulsionar. Aferrades. Lligalls. Vernís. Vestigis. Esbucaments. Intentar. Reconstruccions. Fotografies. Alleugeriments. Rodelles. Embigats. Canemassos. Estratigrafies. Runes. Esbossos. Tremps. Radiacions. Excavacions. Inventar. Fotogrames. Collages. Trencadissos. Sequeres. Escamoteigs. Residus. Detritus. Rescatar. Reliquiaris. Calidoscopis. Ai las!

Torna-m’hi, torna-hi!

Suscríbete para seguir leyendo