XXXV

Conta Joan Alcover i Maspons, en la seva conferència Humanització de l’art, que una jove estava abatuda perquè el seu estimat li havia regalat un préssec en lloc d’un crisantem. I que ell es defensava dient que trobava la fruita més perfumada, més bonica i més poètica que la flor. Un poc abans, el poeta ha deixat clara la seva posició: «Si la vida, orfe d’art, s’apaga i es materialitza, l’art, allunyant-se de les fonts naturals de la inspiració i divorciant-se de la vida, se converteix en quimèric artifici». Vet aquí un dels vells debats sobre l’objecte de l’art.

L’estímul artístic que congria el museu d’avui és la religió, la catòlica. Hi trobam una gran diversitat d’objectes, tant pel que fa a la matèria com a l’estil. No debades, les peces exposades abracen els vuit segles de producció cristiana a Mallorca, amb alguna excepció anterior com l’encenser d’Albenya, una petita joia bizantina d’entre els segles V i VI, segurament importada de Sicília. També es considera anterior a la conquesta catalana una petita i sòbria talla tardoromànica de Crist crucificat, que podria haver arribat amb el rei En Jaume i que després habità la desapareguda església del Sant Sepulcre.

Només entrar al Museu d’Art Sacre de Mallorca, a l’ala de migjorn del palau del Bisbe, presideix l’espai el retaule de Sant Jordi de Pere Nisard, una de les obres més conegudes i emblemàtiques del centre. Un poc més endavant, trobam l’ostentós sarcòfag neoclàssic de Jaume II de 1779, de Francesco Sabatini i Santi Penacchi, que presidí la Seu fins a la reforma gaudiniana i que tan bé il·lustra la relació Estat-religió; vaja, la cara i la creu. Res a veure amb el taüt de fra Pere Bennàsser (segle XIV, dominicà), que és una vertadera mostra d’austeritat. I dels pinzells de Ricard Anckermann, el dol de la Mare de Déu, un oli absolutament corprenedor que mostra un Sant Joan abatut i una Mare de Déu que concentra la llum de l’escena davant el sudari del seu fill.

Fa 100 anys del traspàs d’Antoni Gaudí i Cornet. Prop de les reixes de ferro forjat d’un dels finestrals del museu, obra de l’arquitecte català, motes gegantines de tapereres florides enramellen la murada. Un xoric s’atura a l’aire amb el característic tremolar d’ales. Quan l’objecte és la religió, l’art musical duu el nom de Johann Sebastian Bach: BWV 140, Wachet auf, ruft uns die Stimme.

Suscríbete para seguir leyendo