Faig parets de pedra seca dins el bosc

LA SITUACIÓ ÉS DESEPERADA, NO ÉS SERIOSA.

Em mormolares alguna cosa així abans de fugir de quatres. Havies escrit una biografia de bellesa fantasmagòrica de la teva musa, Yara Zylberstein, i l’èxit fou tan gran que guanyares el Premi dels Llibreters. Per mor d’això acceptares la meva convida al restaurant Set Portes i em parlares de les seduccions de Barcelona que tu resumies en uns viatges adolescents des del teu Amsterdam, on vivies per copiar la mala vida d’un Jean Genet o d’un Georges Bataille i assistir, completament gat i drogat, a uns espectacles, que es feien en la part de darrere d’un garatge gegantí a prop de la plaça de Letamendi, en què es podien veure tota casta de joguets romputs: prestidigitadors mancs, cabareters amb cames de pal i actrius del gènere ínfim que cantaven cuplets vintage i feien striptease amb vels transparents de gasa mentre tiraven foc per les pantafenes.

Després m’has contat un somni que crec que és el cor de la meva crònica i que explicares al teu analista, el doctor Andreas Foster, que t’havia guarit d’una ceguesa passatgera i de cremades de segon grau a la pell. Som en un desert d’arena molt groga i mumare m’apareix sota la forma d’una esfinx gegantina, una esfinx metàl·lica. Ella no em veu, mira cap enfora amb uns ulls congelats i muts. «Mumare! Mumare!», crit, i només el so retorna reflectit pel metall que és buit, buit a l’interior. Estic desesperat, desesperat.

La casa dels mots és la meva única salvació, em va dir al comiat. I el vaig creure.

ENTRE EL CEL I L’AIGUA.

Entre el cel i l’aigua, la línia de l’horitzó, res pus. Escriure és bastir amb la precarietat de la llengua un reservori fràgil per estotjar-hi la inquietud de pensar, les absències de la raó, la natura imprevisible de les hores, les agitacions sexuals, la bellesa de les coses, el desfici i les batalles de l’amor, les ràbies i els plers, la dolcesa dura de viure.

PREPARACIÓ PER L’ESCRIPTURA.

Escolt aquell contratenor que t’entusiasmava: Andreas Scholl. Escolt la cantata Ich habe genug BWV 82 de Joan Sebastià Bach. És de nit i estic amb les finestres obertes. La pos obsessivament una vegada i una altra vegada. Toc l’aigua amb els dits de la mà dreta de l’estany del jardí, els joncs, els jocs són fets, tenc ganes d’enfonsar-me dins aquella aigua negra amb la música per dins el cap, volcànica, el meravellós i l’estrany es conjuguen, la impressió és forta, percebre les notes com les de clavecí i sentir la fusta de l’instrument, els grops de la fusta, els temps de l’harmonia dins la fusta, dins el meu cos, tot ho diu, llenties d’aigua i pa de granota, llengües d’oca pertot, males herbes, bones herbes segur, allà vaig escriure la història d’un jove enamorat del record d’una dona morta, ofegada, engolida per l’aigua i el fang, feta arrel líquida, enfonsament, deliri i eufòria alhora, exili i martiri i una pau lenta, lenta que avança amb l’hora crepuscular. Tenc molt de fred. Segur que ets tu, que m’envies aquest crepuscle que no s’acaba mai la nit dels morts, de les castanyes i dels aglans, dels panellets i dels bunyols, dels rosaris del carabassat amb una nineta aferrada. I amb la lentitud de la baixada de la llum, una lentitud gris sense ni una pinzellada de rosa, una lentitud extrema, m’acompanyes, m’acompanyes amb unes calideses humides, amb les pudors vegetals de la fermentació de les fulles podrides que s’acaramullen pels racons del jardí, als caminals, damunt l’aigua del safareig i entre els cruis d’una persiana de fusta, amb una falsa calor que em desarma totalment. No creguis que aquesta malaltia que m’habita, aquest enyor tan fort, m’atura les ganes d’escriure. Tot sovint m’agafen les ganes de fer feina. Pos un poc d’ordre a la meva taula envaïda pels llibres, les revistes i aquelles andròmines de les quals no em puc separar. Un arxivador de fusta amb una foto teva a la Rambla de Barcelona, un rosa del desert que vàrem dur de l’Atles, una frase escrita amb mala cal·ligrafia («Cal inventar el real cada instant!»), un flascó de perfum en una ampolleta siciliana amb un dibuix en mosaic que representa un sexe masculí, un saquet amb llavors d’espígol... No és una feina d’unes hores, ni d’un dia. Un matí prepar la plagueta amb aquell paper que deixar lliscar tan bé la tinta, amb molta de suavitat i rapidesa, un altre horabaixa pos ordre en els roller-balls, les dues plomes, els rotuladors i els bolígrafs. M’agrada trobar unes eines preparades de molts diverses castes per a la meva feina d’embrutar paper. I arriba el dia en què em pos de bell nou a escriure. Sent primer un gran silenci, un dolç i transparent silenci que m’enrevolta. Torn a trobar la meva raó de viure.

PETIT REPLÀ RUPESTRE.

La foto en blanc i negre és esplèndida: Joan Miró en primer pla amb el cap endarrere mirant el sostre. Josep Llorens Artigas en segon pla amb el cap endarrere mirant el sostre. L’expressió d’ambdós és de tensió interior, d’impressió forta i profunda, d’emoció continguda. Aquell sostre de pedra irregular, amb escletxes i protuberàncies on uns humans de fa 15.000 anys havien pintat bisonts, porc-senglars, cérvols i cavalls amb ocre vermell sang d’òxids de ferro i perfilats amb negre de carbó vegetal, era el de les coves d’Altamira. El poder pertorbador de l’art parietal rupestre amara aquells dos artistes que aquell 1956 tenien el repte d’un encàrrec ceràmic excepcional: dos murs per a l’exterior de l’edifici de la Unesco a París. Havien cercat obres d’art que els servissin de referència: els frescs romànics del Museu d’Art de Catalunya, el parc Güell d’Antoni Gaudí. Però l’impacte de la cova d’Altamira els deixà tan cervelltremolant que Miró amollà una frase històrica: «L’art està en decadència des d’Altamira. Sí, la pintura està en decadència d’ençà de l’edat de les cavernes». El Mural del Sol i el Mural de la Lluna de 1957 duen l’empremta d’aquest enlluernament. I nombroses obres mironianes tenen aquesta filiació que el 1977 quedarà marcada en dues sèries d’estampes, Rupestres i Grans rupestres, que juguen amb perspectives i formes de l’art parietal, la gestualitat, el sintetisme, el color, els arquetips, el dramatisme de la pintura rupestre. Cal recordar que Miró ja havia conegut pintures prehistòriques al Museu de Montjuïc: «Quan tenia vuit o deu anys, anava tot sol, el diumenge al matí, al Museu d’Art Romànic... Em sentia trasbalsat. També hi havia, a més dels frescos romànics de Catalunya, una sala amb les estampacions de frescos de les coves prehistòriques, en tinc el record».

Tota una lliçó d’art del bo!

Suscríbete para seguir leyendo