Les tardors de l’ànima

Hi ha llibres de poesia que aspiren a ser explicats. Les tardors persistents, de Carles Torres de Dalmases, demana just el contrari: ser sentit. El mateix autor, metge de professió, nascut a Barcelona l’any 1953 i establert des de fa anys a Portocolom, ofereix una mena de «manual d’ús» del seu poemari on convida el lector a abandonar la necessitat d’entendre-ho tot i a deixar-se conduir per les emocions.

Aquest plantejament és la clau d’un llibre construït a partir de la declaració de principis «No soc poeta», feta pel mateix autor. Ara bé, la realitat no és tant allò que passa com allò que sentim davant el que passa. Així, les tardors del títol no són estacions meteorològiques, sinó estats de l’ànima que tornen una vegada i una altra, persistents, al marge del calendari.

Els seus poemes es mouen dins un univers coherent de fulles caigudes, primeres pluges, paisatges ocres, silencis, jardins abandonats, platges fredes i mars que inspiren tant refugi com temor. El lector hi trobarà una veu íntima que parla de l’enyorança, de la memòria, de l’amor absent i de la fragilitat del temps amb un llenguatge depurat que prefereix la suggerència a la descripció. Versos com «Llaça’m tan fort com els records t’ho permetin», «Per què va tornar l’octubre?» o «I jo mudat amb les sedes de l’indiferenciat» resumeixen bé aquesta manera d’entendre la poesia com una successió d’imatges que desperten més preguntes que respostes.

El pròleg ja anuncia aquest itinerari emocional. L’autor ens demana caminar amb ell «sobre fulles seques, paisatges ocres i sota les primeres pluges» i renunciar a cercar explicacions, perquè la poesia no és aquí un relat, sinó una experiència compartida de nostàlgia i tendresa.

Potser la professió mèdica de Torres ajuda a entendre aquesta sensibilitat. Qui ha viscut tan a prop la fragilitat humana sembla haver après que hi ha vivències impossibles de reduir a diagnòstics. Les tardors persistents és, precisament, això: un refugi construït amb paraules perquè el temps s’alenteixi, la memòria conservi els seus colors i el lector pugui descobrir que també existeix, com diu el mateix autor, una «esplèndida i dolça tristor». És un llibre que no reclama ser interpretat, sinó habitat.

Suscríbete para seguir leyendo