Son coletes, cementeri ple de màrtirs republicans

UN LLIBRE ESSENCIAL.

L’epígraf de Gueorgui Gospodínov, autor d’El jardiner i la mort, que encapçala l’obra sobre Son Coletes és tota una declaració de principis: «Algú va dir que la cultura i la civilització comencen amb la primer persona enterrada. Si és així, vol dir que els cementiris són museus, per no dir mausoleus de la cultura. D’acord, però, al mateix temps, aquesta condició pressuposa el seu final (orgànic)». Duc dies fent de lector atent d’aquesta obra modèlica d’Antoni Tugores, un dels principals especialistes, estudiosos i divulgadors de la història de la guerra incivil del 36 a les Illes Balears: Son Coletes: història de la mort a Manacor. De la pesta de 1820 a la repressió de la Guerra Civil (Lleonard Muntaner Editor), 200 pàgines que ens diuen amb claredat, transparència i una escriptura feta de recerca fonda d’arxius, de testimoniatges amb noms i llinatges, de publicacions periòdiques, de webs i d’una bibliografia molt àmplia tot allò que volíem saber d’aquest cementeri que sintetitza dos segles de fetes i fets que defineixen la identitat col·lectiva de Manacor i de Mallorca.

Vull esmentar alguns dels llibres sobre la guerra incivil que ha escrit mestre Tugores i que fonamenten aquesta obra magna perquè ens diuen molt d’allò que fórem, d’allò que som i d’allò que hauríem de voler ser. El batlle Antoni Amer. La història robada (2004), Manacor. La guerra a casa (2006), La Segona República a Manacor (1931-1936), Les plomes de Franco (2022), Víctimes invisibles (2011), Com la carn de Xinxa (2012) i Moriren dues vegades. Daria i Mercè Buxadé, infermeres catalanes assassinades a Mallorca l’any 1936 (2017).

Aquest llibre és un àlbum que té moltes de parts. Comença amb els enterraments de la prehistòria quan es feien servir coves d’origen natural o excavades. Ens conta la forma dels sepelis en l’època romana. Record el paviment amb mosaics multicolors de Balèria de la basílica de Son Peretó que sempre em va impressionar al Museu Arqueològic manacorí. De l’època de la dominació musulmana ens recorda una làpida funerària rectangular, en pedra de marès, granulosa i obscura de l’any 968 d. C. de Soleimà, fill de Ben Mansor. Després vendrien els enterraments cristians medievals al voltant de les esglésies i en el seu interior. Aquests fossars medievals arriben fins al segle XIX i només s’habilitaren llocs nous d’enterrament quan hi hagués les grans pestes. Per mor d’això, l’epidèmia de pesta bubònica de 1820 amb la mortaldat que produí va fer necessari generar aquest cementeri als afores de Manacor: Son Coletes, que, com ens conta amb tots els ets i uts, fou un recinte cementirial de vida efímera (1820-1835), mudable i amb misteris sense resoldre que només apareixia als inventaris municipals com dos quartons de terra a Son Coletes.

ESCENARI D’ASSASSINATS D’ODI I MORT EN ESTAT SÒLID.

Tugores, en aquest recorregut històric i detallat dels cementeris manacorins, especialment el de Son Coletes, quan arriba al moment de la repressió i el carnatge falangista i militar, ho fa amb la cura d’un home just i delicat. Amb tota l’objectivitat que li donen la investigació històrica, els documents oficials, els testimonis personals, i, sobretot, les hores i hores amb l’equip de la Societat de Ciències Aranzadi (i especialment amb l’antropòloga Almudena García-Rubio Ruiz, que fa un magnífic pròleg) compartint informacions, troballes i el desenterrament d’una història bategant, d’una memòria viva en aquelles fosses i aquells ossos que diuen les veritats que el franquisme ens va voler amagar, amb tot això ens dona algunes de les pàgines més sàvies, estremidores i emocionants del llibre. L’absència de ritualitat funerària m’ha impressionat molt: enterraments amagats, sense senyalització, cossos coberts de calç, sense bagul, capiculats, cap per avall, amb les mans lligades a l’esquena i amb signes de violència física als ossos i molts de forats de bala. Aquestes fosses soncoletianes que ens mostra aquest llibre són vertaders espais de memòria personal i històrica, de denúncia de tants de silencis, de reivindicació de tants lluitadors per les llibertats i els valors més humans. Fonts d’esperança!

La proximitat del front de guerra de la invasió de les tropes de Bayo, a 10 quilòmetres de Manacor, entre el 16 d’agost i el 3 de setembre de 1936 va ser l’espira que va encendre la foguera assassina. Però la crispació i l’odi acumulat al llarg dels cinc anys de la República i, especialment, els mesos que seguiren a les eleccions del 16 de febrer fins a arribar al 18 de juliol de 1936 ajuden a explicar la sanguinària repressió. Hi havia un pànic entre les files dels rebels contra les tropes republicanes enviades per la Generalitat de Catalunya, i això anava acompanyat de la por del quintacolumnisme.

Tugores és descriptiu i dona molts de detalls que converteixen el fet històric en un document excepcional. Escoltau: «El desconeixement del terreny per part dels desembarcats va fer que hi hagués nombroses emboscades i detencions, realitzades especialment per part de la guàrdia civil. Tots els milicians que detenien eren traslladats a Manacor on eren afusellats fora del cementeri. També eren afusellats a les portes del cementeri, nombrosos presos que s’havien fet entre gent que simpatitzava amb el Front Popular, tant de Manacor com d’altres pobles com Porreres, Son Servera, Algaida i altres. A partir d’aquell dia, militars, falangistes, guàrdies civils i altres que no tenien filiació coneguda gaudiren d’una impunitat total, amb possibilitats de decidir sobre la vida i els béns d’altres persones, no necessàriament esquerranes, perquè molts dels assassinats eren republicans de centre i persones que ni tan sols tenien idees polítiques o que eren fins i tot dretanes. Es condemnava a voluntat dels botxins, no hi havia normes ni filtres. També es cometien –i es permetien– tota casta de vexacions, físiques o psíquiques a homes, dones i infants». He volgut fer aquesta citació in extenso per mostrar la forma d’escriure d’aquest home savi i bo, que ha fet una obra coral, rica de continguts i analitzadora de virtuts ben necessàries com el coratge, la sinceritat, la compassió, la justícia, el perdó i la fidelitat, evocadora de l’absència i el quasi-res, el valor i la innocència de les víctimes, a les quals amara d’un dignitat que les converteix en llavors d’esperança civilitzadora en aquests temps de paroxisme i de convulsió. Un mestre sentidor de la memòria del passat que rejoveneix en les aigües vives de l’instant present.

Cal llegir aquest llibre a poc a poc, cal subratllar frases, i, sobretot, dir en veu alta els noms d’aquelles dones i aquells homes que foren injustament empresonats, fal·laçment condemnats i brutalment torturats i assassinats perquè volien una societat més justa i fraternal, republicana, amb educació laica a les escoles, amb el raciocini contra la irracionalitat, la ciència contra la ignorància, l’educació i la sanitat per tothom, la igualtat, el repartiment equitatiu dels imposts en funció dels béns i dels guanys de cada família, la justícia social i les llibertats davant els privilegis, la roïndat, l’arbitrarietat i la injustícia dels poderosos. Gràcies, Antoni Tugores!

Suscríbete para seguir leyendo