Gustos variats

No sé si en Pere Estelrich sap que el primer dia que compartírem micro a un programa de ràdio (al 2006) ell pronuncià una de les seves frases preferides –«Bach és un miracle»–, tot recordant Pau Casals. Amb el pas del temps, he comprovat que els seus gustos musicals són molt variats, «eclèctics», i que l’admiració pel mestre d’Eisenach la fa extensiva –en un altre nivell– a molts altres compositors, entre els qui destaca Richard Wagner.

Molt després de Rere les passes de Bach, editat (1989) amb Biel Massot i Muntaner i amb pròleg d’Antoni Vaquer, arriba el llibre que recull les cròniques d’Estelrich, publicades inicialment en aquest mateix diari, sobre les representacions de les òperes de Wagner al Festspielhaus de Bayreuth als estius de 2024 i 2025. Emperò aquest volum, amb set breus capítols dedicats al 2024 i deu més al 2025, és més que un simple dietari de viatge: aquí hi trobareu també reflexions personals i sàvies píndoles de divulgació que denoten un apassionat amor per la música, per la cultura en el seu sentit més ampli… i per les matemàtiques (el quadrat màgic d’Albrecht Dürer n’és un exemple).

A més de les referències a les ciutats visitades amb motiu del viatge (Nuremberg, Leipzig, Halle), cada article inclou un breu text que aprofundeix en aspectes històrics o culturals, el qual complementa a la perfecció les cròniques que donen títol al llibre. Com assenyala l’autor, no és imprescindible tenir coneixements musicals per gaudir del seu contingut (en don fe) i l’interès que traspua per Wagner dóna pas a variades referències al món musical, des de Plácido Domingo a Georg Friedrich Händel, passant per Felix Mendelssohn, Georges Bizet, Lise Davidsen o la Coral de la Universitat de les Illes Balears.

La lectura del llibre permet respirar l’ambient que es respira a Bayreuth, abans i durant les representacions operístiques d’un teatre amb una sonoritat excepcional i al llarg dels dos intermedis, d’una hora cadascun, en els quals sovint els wagnerians mallorquins que hi són presents aprofiten per a intercanviar impressions sobre l’escenografia, les veus, l’orquestra i el cor.

D’una manera senzilla i molt efectiva, sembla com si el lector es trobàs rodejat de música (de bona música), de melòmans i de wagnerisme. També veurà trencats alguns tòpics tan estesos com el de que un festival d’aquestes característiques pot resultar elitista pel preu de les entrades o per la vestimenta dels espectadors (oblidau-vos-ne!). Joan Roca encerta en el pròleg d’aquestes Cròniques wagnerianes definint-les com «un llibret deliciós i sentit». Jo hi afegiria que aquest magnífic llibret transmet un immens amor per la música (sí, per la bona música) de qualcú que refusa que el defineixin com a musicòleg perquè s’estima més que el coneguin com un melòman que es dedica a la divulgació. Quasi res.

Suscríbete para seguir leyendo