El pintor de l’òpera

La millor Flauta màgica de Mozart que he vist mai, escènicament parlant, és la de David Hockney. Han passat dècades d’ençà que va ser concebuda per al Festival de Glyndebourne, però continua essent un referent de com l’art visual pot enriquir una obra mestra sense trair-la. Amb colors intensos, perspectives impossibles i una imaginació desbordant, Hockney va aconseguir crear un univers que semblava sorgit directament de la música de Mozart.

La mort de Hockney ens priva d’un dels artistes més influents dels segles XX i XXI. El gran públic el recordarà per les seves piscines californianes, pels seus retrats i per la seva capacitat de reinventar-se constantment. Però els amants de l’òpera també li devem una part important del nostre imaginari escènic.

Nascut a Bradford el 1937, Hockney va descobrir aviat que l’escenari era una extensió natural de la seva pintura. A partir de The rake’s progress de Stravinsky, estrenada a Glyndebourne el 1975, inicià una trajectòria com a escenògraf que el portaria als principals teatres del món. Va signar produccions memorables de Tristan und Isolde, Turandot i Die Frau ohne Schatten, que també vaig presenciar a Londres l’any 1992.

Les seves escenografies no eren simples decorats. Eren quadres en moviment, concebuts amb una extraordinària sensibilitat pel color, la llum i la perspectiva. En una època en què moltes produccions semblen voler competir amb l’obra que representen, Hockney va demostrar que l’escenografia podia dialogar amb la música i potenciar-la.

Amb ell desapareix un gran pintor, però també un dels escenògrafs més originals i poètics que ha conegut el món de l’òpera.

Suscríbete para seguir leyendo