Llibres per a totes les estacions

FRANZ KAFKA M’ACONSELLA.

«Un llibre ha de ser la destral que trenca el mar glaçat que portam dedins». És el moment de la sensibilitat. El fet d’aprehendre l’escrit unint sensació i intel·lecció, quan la intel·ligència no es limita a percebre ni a raonar per separat, sinó que capta allò material de l’escriptura de manera immediata és la demostració que allò és marbre verbal, música de les esferes, literatura imperible, inesgotable i immortal. Són molt males de dir les encarnacions gustoses d’aquest misteri que anomenam escriptura, d’aquests mots que perduren a través dels segles. Són molt males de dir les feines i els treballs, els carnets de notes i les documentacions, els sabers de tota casta que són l’energia de les il·luminacions de les frases perfectes, quan l’escriptor cerca el miracle d’aferrar-se pel cos la llengua i que els mots es posin a espirejar i a flamejar. Són molt males de dir les paraules viscudes per tots els discursos, però que no es deixen fer per cap, que se’n foten de tots, aquells que agafa l’escriptor de veres quan s’apodera d’una mala fi de llenguatges exògens, de savieses no literàries i els premsa com si fossin fruita i en guarda algunes gotes per llençar-los després. Són males de dir aquestes potències de concentració i de llum en les frases que basteix l’orfebre de les lletres, aquesta irradiació extraordinària que ix dels mots, aquesta manera de presentar les coses amb una simplicitat límpida i una mestria tècnica perfecta en què la forma és allà com la calor del forn. Són males dir aquestes planes brillants, intolerables i belles, aquestes festes de la descripció, de la inscripció, que anima l’escrit, les onades d’imatges dibuixades per les arquitectures lletreres, la manera d’arruïnar silenciosament la frase perfecta, una proliferació de buit ple d’harmònics aclaparadors, les visions que neixen de la substància, de la matèria mateixa d’aquella alquímia dels mots i converteixen el gust de la lectura en acte. Tenc ulls per veure-hi, tenc mans per obrir el llibre i orelles per sentir cop en sec alguna cosa desconeguda, que sembla que parli des de tota l’eternitat: la matèria literària bategant que no s’atura mai d’alenar. Res no m’emociona tant com el miracle de llegir. I amb aquesta feina de lectura concentrada i d’atenció en punt, d’esforç continu davant les dificultats, els meandres, els paranys i les proves que l’autor em dona ben aposta i d’aprenentatge continu que no atur mai, potser arribaré a l’èxtasi d’entrar en literatura i llançar-me a l’abisme d’un vici pervers i infernal que puc donar testimoniatge que és un dels oxígens que em fa viure.

CADA LLIBRE VAL L’ALEGRIA.

J’adore Gustave Flaubert. I crec que Tres contes (Editorial Flâneur) és un dels seus llibres millors. Georgina Solà ha fet una traducció al català ben flaubertiana perquè té allò que defineix el mestre: la seva forma, el seu estil. Per a mi, La llegenda de Sant Julià l’hospitalari, Herodies i Un cor senzill són tres relats extraordinaris. Però la vida de Félicité, una serventa de casa burgesa, protagonista del conte Un cor senzill, ateny una perfecció que la converteix en una obra mestra. El final és enlluernador: «Els llavis li somreien. Els moviments del seu cor van afluixar un per un, cada cop més vagues, més suaus, com s’esgota una font, com desapareix un eco; i, quan va exhalar el seu darrer sospir, va creure veure, als cels entreoberts, un lloro gegant, planant-li sobre el cap».

Som un fan de la literatura de Neus Canyelles, que ara mateix ens acaba de donar un llibre, Sales d’espera (Empúries), que està format per un conjunt de contes curts que cadascun és un bombó verbal amb sabors singulars i voluptuosos. Amb uns recursos literaris arranats i una lupa immensa capaç d’agafar els mínims detalls dels seus protagonistes aconsegueix teixir un patchwork d’històries que se sostenen damunt la senzillesa de les petites coses, de les desfetes quotidianes, dels desvarieigs invisibles amb uns personatges fràgils, indefensos i vulnerables que enamoren al lector. En el Conte de la Pedra Pómez, l’escriptura de la simplicitat fuig de la història central per fer-nos entrar en la vida de la mare vella d’un jove, una secundària. Una dona que diu coses estranyes i intenta foragitar un ocell de dins la casa. El final és espaterrant: «I no sé si realment vaig veure l’ocell que havia entrat dins la casa. Jo em pensava que sí. Que fins i tot durant uns segons havia estat capaç de notar-ne la presència damunt els nostres caps. Creia que sí. Però, si he de ser sincera, no ho podria assegurar». Les citacions de Charles Bukowski i de Katherine Mansfield són dos fars orientadors dels pensaments de la Canyellas sobre la cuina de l’escriptura, una autora que creu a les clares que vivim entre l’espera i la desesperança. I sempre esperam coses bones!

Aquesta és una primera novel·la d’un home que té tot l’art d’escriure d’un veterà. Sota la pell, un arbre (Eclecta) de Pere Pena és un text que parteix d’una recerca sobre dos esdeveniments de la guerra incivil del 36 al poble de Serós. La mort d’un besoncle un dia entre el 14 de juny i l’1 de juliol de 1938 a la batalla de Betxí, al front de Llevant, i la desaparició inexplicable de qui havia sigut la mestra de l’escola de Serós el 6 de febrer de 1938 fan moure la intriga que per a mi resulta apassionat. No creguis, lectora fidel, que es tracta d’una recuperació de la memòria llunyana feta per un historiador. De cap manera. Pere Pena ens diu ben clar i català que fa ficció: «La imatge que tenim de nos­altres mateixos és un relat estructurat de la suma de records propis i dels que hem rebut transmesos, de manera oral, escrita, o en imatges, de la vida i els somnis d’altri. La imatge que ens contempla des del mirall actua autònomament i, de la mateixa manera que nosaltres la interpel·lem, ella també ens interpel·la». No hi ha denúncia documental, demostració de la salvatgeria de la guerra o salvament de la memòria històrica, sinó tot de trunyelles de records d’uns i d’altres fets amb detalls mínims i perspectives fondes que constitueixen un teixit que mostra una visió íntima que cerca aquesta veritat difícil, enigmàtica, polièdrica i complexa d’uns fets que passaren suara mateix i que ens donen molta de llum sobre les nostres vides actuals. Una obra d’una poètica viva i vivificadora!

Suscríbete para seguir leyendo