Austeritat i sobrietat

Bernat Nadal i Nicolau (Manacor, 1950) és un poeta, narrador, traductor i polifacètic activista cultural nascut l’any 1950 a Manacor. La seva obra, bastida amb pulcritud, exalta l’ésser humà, la vida, el sexe, la mort, la cultura, el territori i el sentiment d’identitat. Es va donar a conèixer amb La desintegració del desig (1971) i, un any després, va guanyar el Premi Ciutat de Manacor amb Elegies a la injusta manera de representar lliurement el paper de la comèdia. Seguiren Contribucions especials, a mitges amb Jaume Santandreu (1975), Premi de les Lletres de Campos, Gai saber (1978), Estrúmbol (1978), Teorema del somni (1983), Memòria fòssil (2005), La carn que cruix (2008), Premi Mallorca de Poesia, El Vestit Vermell (2008) i Camille (2017), Premi Agustí Bartra de Terrassa que La Fornal va pujar als escenaris. Aquell any va rebre el reconeixement de mèrits de l’Escola de Mallorquí. Col·laborador habitual de la premsa de Manacor, va ser corresponsal del Diari de Balears. També ha conreat la narrativa amb Petrus (1979), Nunsi. La dansa com a art (2001), L’Església i la guerra civil amb Ramon Rosselló (2002), La part freda del llit (2012) i Raó blaugrana (2008).

Suara, ADIA Edicions publica Una passió confidencial. A l’epíleg, Gabriel Janer Manila l’anomena «el poeta auster i sobri». Enmig de la voràgine del canvi de mil·lenni, jo l’havia descrit com «el poeta honest de Manacor» i un va protestar, «perquè tots els poetes són honests», cosa de la qual no n’estic jo tan segur. Tot i que molt més jove que ells, sempre he incardinat Bernat Nadal a la generació de Miquel Àngel Riera, Guillem d’Efak i Blai Bonet, amb els quals va mantenir una bona amistat. Tots tres constitueixen els seus primers i propers referents literaris.

El llibre, datat entre el 2004 i el 2026, bastit gairebé de dalt a baix en versos alexandrins (10, 14, màxim 18 per pàgina), presenta 45 pensaments sacsejats per vuit preguntes intercalades. És un llibre que fa assaborir el plaer de la lectura, que defuig la visió canònica de la passió, que abandona la màgia incerta d’una divinitat justificada amb els miracles i que es capfica en la humanització de la figura de Jesucrist, el líder social que, per defensar allò que creu, patirà l’escarni d’una persecució fins al patíbul. Només un exemple de resposta a la pregunta: «Tu, que pots caminar per sobre l’aigua, per què no tens poder per a salvar-te?».

Tenc per mi que començ a traspassar.

Aquella ombra deu ser la meva mare,

tan consternada de veure el suplici.

Em va alletar i, amb molta bonhomia

m’acaronà quan no em podia entendre,

i ara pateix, aquí plena de llàgrimes.

Em dius que vaig caminar sobre l’aigua?

El sol crea reflexos de robí

que desfiguren,

jo no m’ho creuria.

Aquest poemari (tot i que l’autor fili prim i el consideri més «un assaig versificat») té música i, per això mateix, així com Camille reclamava ser dramatitzada, Una passió confidencial convida, al meu entendre (vagi dit per a tu Miquel Brunet), a ser objecte de tractament líric.

Suscríbete para seguir leyendo