La prosa inquietant de Fabrizia Ramondino

Fa poc vaig llegir en versió castellana Guerra de infància y de España, de Fabrizia Ramondino, llibre prologat per Daniel Capó, escriptor i col·laborador d’aquest diari, qui, a més, va ser qui em va recomanar el volum. Com han dit molts de crítics, es tracta d’una obra mestra plena de descripcions molt detallades sobre la Mallorca dels anys 30 i amb observacions molt escaients (sense arribar als Cementiris de Georges Bernanos) sobre els primers anys de la Guerra Civil del 36 i la postguerra franquista.

L’autora (Nàpols, 1936 - Gaeta, 2008) va arribar a Mallorca quan encara no tenia un any i va créixer a la possessió de Son Batle, a Gènova. Son pare era el cònsol de Benito Mussolini a Mallorca. Quan les Potències de l’Eix van ser derrotades, la família Ramondino va abandonar l’illa coa baixa, com sol dir-se, i Fabrizia, ja d’adulta va esdevenir una escriptora molt respectada, juntament amb Elsa Morante i Natalia Ginzburg, el gran triumvirat femení de les lletres italianes, com comenta Capó en el seu extraordinari pròleg.

El 2001 va publicar en italià aquestes memòries lliures de les seves vivències a Mallorca, experiències viscudes 70 anys i busques abans. Ja sabem que la lectura de la ficció requereix un acte de fe: les lectores han d’imaginar-se el que el text diu, tot i saber que hi ha una mà d’una persona real que ha concebut tot allò. Quan són records d’una criatura (en aquest cas, una nina de dos, tres, quatre o cinc anys) aquest salt de fe és encara més gran. Ramondino descriu records molt detallats de quan tenia aquella dolça edat, però qui els escriu és una dona de més de seixanta anys. ¿Com evitar que l’experiència de la persona adulta no manipuli els records? Aquest risc, en tot cas, no és únic a Ramondino, sinó que sembla ser intrínsec a tota obra de ficció. Aquest detall és important perquè alguns dels records de l’autora són totalment inquietants ―pertorbadors i alarmants, diria jo.

La majoria dels comentaristes s’han centrat en l’evocació que fa l’autora de la Mallorca dels anys trenta i les guerres espanyola i europea. Però hi ha tot una altra temàtica, que si bé omnipresent en el text, gairebé tots els crítics han evitat. A continuació explicaré alguns detalls que alguns lectors preferiran no llegir si tenen intenció de capficar-se en la novel·la (que quedi clar que a pesar d’estar basada en experiències personals, és una novel·la, una obra de narrativa i ficció i no una autobiografia cent per cent verídica). Vet aquí alguns spoilers.

Un dels aspectes més intrigants de Ramondino és la descripció de la sexualitat. Just a les primeres pàgines, la narradora descriu com l’antiga propietària de Son Batle va ser violada per son pare. «Una nit ―diu l’autora― el seu pare va anar a visitar-la [la propietària de Son Batle] a la seva alcova, i no com un pare, sinó com un ximpanzé amb la seva companya». Més endavant la narradora (potencialment Ramondino) diu que sent tres nines veïnes que parlen d’un capellà, un tal don Bartomeu, un pervertit que ara denominaríem pedòfil que atreu ninetes per tocar-les i en una ocasió exigir fel·lacions infantils. I seguim: una empleada de la casa, en una ocasió fa l’amor davant la nina-narradora; quan l’amant se’n tem, l’abraona i li fica un dit dins l’anus, una violació en tota regla que la nina-narradora recorda quan ho escriu seixanta anys després com una «tortura» i un «turment». La narradora està tan traumatitzada que pensa en el martiri de Sant Llorenç torrat als fogons d’unes graelles i el suplici de Sant Sebastià travessat per fletxes. Mentrestant, el fill gran de la família Facchi, uns veïns, exhibeix el seu membre davant les nines quan orina; i un altre empleat de la casa és tractat de «marieta» quan ocasionalment i amb innocència s’entusiasma ballant flamenc. I un arquebisbe recorda els seus amors amb una treballadora del sexe, abans de descobrir la seva vocació...

La senyora de Son Batle, víctima de la violació i l’incest, acaba lògicament traumatitzada, rebutja el contacte amb altres homes, es tanca a la possibilitat de l’amor, queda inflada per l’abús de l’alcohol i deambula perduda entre proxenetes i treballadores del sexe pel Raval de Barcelona. Un dia coneix un jove nord-americà, sensible i distingit i molt més jove que ella. Christian, així és el seu nom, assisteix a diverses vetllades musicals a Son Batle. Ramondino no ho esmenta, però sabem que Manuel de Falla, Joan Maria Thomàs, Antoni Torrandell (qui precisament va escriure una obra per a piano titulada Son Batle), Baltasar Samper, George Copeland i molts altres assistien a les soirées de Son Batle durant aquell període. Christian és atractiu i jove; a més és compositor i dansaire; té cultura; sap tractar-la bé, però –ai las!– també està psicològicament tarat. Pren morfina; passa per períodes de tremolors i dolors causats per l’abstinència de drogues; encalça altres dones, però, fluids com són els artistes exquisits, sobretot persegueix homes. Christian, a més, es grata les parts privades amb freqüència, com solen fer els drogoaddictes. Ella, tanmateix, acaba per fer-li de mare, quan era ella qui hauria hagut de menester una mare.

La nina-narradora acaba al Col·legi del Sagrat Cor i s’enamora d’una altra nina, Conchita, que és xueta, però com que és rica no s’hi considera. «Just els pobres són xuetes», assevera i son pare, repeteix ella, és ric. La relació s’acaba quan Conchita li diu: «Creus que t’estim? Jo no t’estim.»

Seixanta anys més tard, Ramondino encara se’n recorda a la perfecció d’aquella escena amb una prosa lluminosa, però de temàtica inquietant.

Suscríbete para seguir leyendo