L’esperit és el sistema nerviós

OCEANOGRAFIA VOLANDERA. Dins la placidesa d’un capaltard de tardor, he decidit que només vull fer servir pensaments d’arena que duc dins la mà dreta i que deix llenegar a poc a poc cap a la mateixa platja. L’únic artista és el temps, que fa feina molt lentament. I el traductor és el que ha de fer llarg per escriure i picar lletra per inventar l’escultura d’aquests instants lluny de les tones de sorolls eixordadors i falsos. I l’essencial és aquí, molt pròxim i extremadament simple: una dringadissa, un alè, un gust, quasi res. Per què evitam la proximitat? De totes maneres és allà que es troba el més gran, el més ric, aquest nosaltres mateixos que no volem, ignorat per nosaltres mateixos. És allà que la poesia toca l’extrem. Quan les frases són com una correntia d’aigua i anuncien amb dolcesa i serenor el flux del temps que va a contracorrent de la mort. T’agradaria, lectora fidel, que hagués començat així aquestes digressions que són un llarg comunicat d’evasió?

ESCRIC. Escric contra la follia, contra el renou, contra l’estupidesa, contra el ressentiment, contra la malenconia, contra la desesperació, contra el necrocapitalisme, contra el refús, contra l’abjecció, contra el verí, contra la prohibició, contra l’absurd, contra l’avorriment, contra el dolor, contra l’angoixa, contra la guerra, contra la depressió, contra el ressentiment, contra la massacre dels innocents, contra el tràfic de la feixuguesa frígida, contra el gemec organitzat, la culpabilitat imposada, contra l’assassinat de les dones, contra les humiliacions militants, contra la propaganda...

COM SI FOS UNA AUTOFICCIÓ. Et puc ben assegurar, Lectora dels mil i un sexes de l’esperit, que estic envoltat de llibres per totes bandes en aquesta biblioteca personal que ocupa murs, taules, cadires, sofàs i el terra mateix de rajoles de fang. Però afegiré un detall molt essencial, molt important i molt lligat a aquesta fira dels llibres prodigiosos de totes les aviors. Si poguéssiu mirar una per una cadascuna de les obres, cadascun d’aquests exemplars llibrescs, veuríeu que més de la meitat no són llibres nous, actuals, comprats a les llibreries modernes. No, n’hi ha una infinitat que són llibres vells, llibres antics, llibres d’ocasió, llibres descatalogats, llibres aconseguits en una recerca de tota la vida per llibreries de vell, subhastes, mercats de llibres usats, brocanters amb taules de llibres als carrers de Palma, de Barcelona, de Madrid, París, Berlín, Buenos Aires, Londres, Mèxic, Nova York i, fins i tot, Nova Delhi.

I d’on surt tot aquest bosc d’arbres de paper? Primer de tot de mumare, de Paulina Amengual Payeras, una mestra d’escola, feminista avant la lettre, que volia ser escriptora i que em va ensenyar a llegir i escriure i em va guiar pel paradís de la biblioteca. Tot va començar amb la poesia. Ella agombolava els meus somnis amb lectures dels seus clàssics: la traducció al català de l’Odissea de Carles Riba en un volum d’Editorial Alfa; Miquel Costa i Llobera, Jacint Verdaguer, Joan Alcover, Víctor Català, en uns llibres de cobertes dures verdes de l’Editorial Selecta; Cèlia Viñas i Blai Bonet, en uns exemplars menuts d’Editorial Moll; Teresa de Jesús i Joan de la Creu, en uns llibres de la col·lecció Austral. Aquesta petita tria de llibres, tots de vell, de segona mà, us pot donar els gusts d’una dona que havia tingut uns mestres de cap clar, savis i republicans d’abans de la guerra i que tenia un gust exquisit per comprar llibres en els llibreters de vell de tots els llocs on havia anat des de Barcelona, Castelló, Menorca, Ibiza, París, Roma i Palma.

He de dir que des de ben jovenet sempre vaig tenir molta de llegiguera. Dominava abans dels 10 anys els tebeos (El capitán Trueno, Hazañas bélicas, Roberto Alcázar y Pedrín, Sissí) i les novel·les negres, de l’oest i d’aventures (Agata Christie, Marcial Lafuente Estefanía, El Zorro, Jules Verne, les biografies de la col·lecció Araluce) i les delicioses Rondalles mallorquines d’en Jordi des Racó recopilades per Antoni Maria Alcover. Després, a l’adolescència, em vaig aficionar a les novel·les fortes que calia que pescàs mitjançant mangarrufes amb les claus que tancaven les vitrines amb llibres que mumare no em deixava. Així vaig llegir El amante de Lady Chatterley de D. H. Lawrence publicada per l’Editorial Andina de Buenos Aires, que entre sexe i orgasmes fou una fita de la meva educació sexual. També Lo que el viento se llevó de Margaret Mitchell publicada per l’Editorial Aymà de Barcelona m’excità moltes vegades quan es besaven Escarlata i Rhett. I Bonjour, tristesse de Françoise Sagan, publicada per l’Éditeur Julliard de París, que també fou una font d’orgasmes. Novel·les com El doctor Zhivago de Borís Pasternak, publicada per l’editorial Noguer, i Aloma de Mercè Rodoreda em feren entrar en la bona literatura per la porta gran.

Sempre va ser un enigma com mumare en l’època de la dictadura havia pogut trobar aquelles edicions dels anys trenta als cinquanta que estaven prohibides, especialment les catalanes. I aquí vull recordar un llibre, Qüestionari sobre història de Catalunya, publicat per Francesc Altés el 1919 i on per primera vegada en la vida vaig descobrir a la lliçó 44 un concepte que esdevindria essencial fins ara: Països Catalans. El títol del text era: «Les institucions dels Països Catalans sota els tres primers reis de la dinastia castellana», i parlava, a més a més de les dinasties, del poder de la Generalitat i de l’organització social a Mallorca i a València. Aquests Països Catalans eren d’abans del descobriment d’Amèrica. Vaig quedar convulsionat per sempre. Des de llavors som un lluitador pels Països Catalans, la seva llengua i la seva cultura.

I així arrib a nous llibres prohibits que als 14 anys foren uns dels meus plaers transgressors. Tot va començar perquè la meva professora de literatura del col·legi Ramon Llull de Manacor, donya Joana, em va nomenar bibliotecari a 14 anys. I d’aquesta manera vaig poder tenir la possibilitat d’entrar en la petita, però per a mi immensa, biblioteca del centre, on hi havia molts de llibres d’època i una part d’infern de llibres, especialment llibres vells, que també estaven tancats amb pany i clau. Sé que aquest infern va ser un motiu de lectura fort. No record tots els títols. Només m’ha quedat gravat un que estava a la llista de l’Índex de l’Església catòlica i si el llegies quedaves excomunicat cop en sec. Això m’impressionà molt. Era La agonía del cristianismo de Miguel de Unamuno de l’Editorial Austral. Sé que em va costar molt enviar-me aquelles pàgines abstruses i males de rosegar. No en vaig entendre res. I resultà una de les grans decepcions de la meva vida. Així mateix me’n vaig confessar perquè tenia la consciència d’haver fet un terrible pecat mortal.

Suscríbete para seguir leyendo