L’ALÈ ÉS VIDA

FUIG D’ESTUDI. Escric perquè és l’única manera de parlar callant; perquè és una manera de viure: l’isolament contra la massa, la solitud contra el grup, l’individual contra el social, el singular contra el plural, el marge contra el centre, el centrípet contra el centrífug, l’exili contra la pàtria, la pèrdua d’identitat contra la identificació, l’infame contra la fama, el secret contra la comunicació, l’eco contra la linealitat, el passatge íntim contra el panorama públic, el silenci del llenguatge poètic contra la tirania del llenguatge corrent. El llibre és una caixa negra, és una cova de sonoritats, és un corn on escoltes les ones d’un mar de lletres.

COM CAL. L’escriptor John Ruskin tenia una donzella que puntualíssima, després d’un protocol molt estricte de fer tres tocs a la porta llaurada amb imatges de boscos amazònics, escoltar la veu ruskiana que li deia «passeu» mentre deixava la ploma i les paraules al cartipàs, entrava al despatx anunciant: «Senyor, el capvespre». Ruskin s’aixecava, obria les vidrieres i sortia al jardí a la recerca d’aquell espectacle esplendorós que era una apoteosi de llums, colors, ombres i clarobscurs fins a l’arribada lenta de la fosca. Aquest cronista té una visió del capvespre menys ritual. Surt a la terrassa que mira cap a ponent per recollir aquests quinze minuts quan damunt uns turons en què els boscos s’han convertit en una línia negra, pot contemplar la transfiguració compassada pel ritme de la llum de tota una mescladissa de vermells, carabasses i rojos bellugadissos damunt un fons blavís clar que marquen uns instants breus i sublims per apagar-se com un miratge que llisca i fuig massa de pressa. Tostemps seguesc en aquesta hora final del dia amb la meva obsessió pel silenci i pens que aquest espectacle tan bell com transitori també és silenci en estat escenogràfic i fímer.

SOBRE L’OBRA DE PEP DURAN. Coses i objectes que viuen dins els territoris de l’oblit, materials desfets de mala mena, lligalls de planes menjades pel peixet d’argent, andròmines trobades per l’atzar, llibretes escorxades, amb burots i amb gargots sense trellat, papers de l’àvia, patrons de vestits que feia l’àvia, papers tudats i perduts dins el dolor de cada dia, papers domèstics que no valen res i que no vol ningú, papers teatrers estesos dins les golfes de les desaparicions, pedaços, teixits, fils, restes de coses que no recorda ningú, etc. Enganxa i flueix conjunts d’elements heterogenis, angles de percepció distints. Tots aquests materials són els que Pep Duran Esteva munta, manipula, reforma, apila, perverteix, desfà, encola, clava, intervé, repinta, i despinta, grafiteja, retalla, associa, descoloreix, emblanquina, desvetlla, trunyella, broda i desbroda, esborra i desdibuixa, reanima imatges i fa les mil i una operacions amb la matèria grisa cerebral d’un artista que amb aquesta construcció de sentit i de sentirs, es forma i ens forma, basteix històries complexes que s’aguanten a l’aire, ens ofereix el diari íntim de les seves emocions, l’arxiu vital de les seves lluites, dels seus fracassos, de les seves vindicacions, dels seus reviscolaments, el collage trencadís a partir d’un ull interior extern que veu de per totes bandes alhora, el film que l’ajuda i ens ajuda a viure. En regala una obra oberta que no acabes mai de veure. Aquí hi ha la seva victòria més secreta. El revers del quadre.

Han dit que Duran és un dibuixant, un escultor, un escenògraf, un dramaturg. Han dit de tot menys la veritat. No ho he entès mai. Duran és un pintor. En l’origen de la pintura hi ha dos camins: l’escriptura i la cuina. Duran és, sobretot, del de la cuina perquè pretén transformar la matèria segons l’escala completa de les seves consistències mitjançant aferrar coses, entendrir-les, encolar-les, lubrificar-les, gargotejar-les, incisionar-les, enclavar-les, refer-les, alleugerir-les, etc. amb les seves mans. D’aquí ve una gran certesa: ara la mà és la veritat de la pintura, no l’ull. Per això cal mirar quines són les eines del pintor. Abans de la crisi històrica de la pintura el pinzell era l’eina de l’artista. Després les eines s’han multiplicat a voler i la pintura ha deixat de ser l’art sublim de la figuració acolorida per esdevenir una altra cosa. Duran amb les seves construccions fetes, amb les mans, amb les entranyes, amb la imaginació, amb mil i una brossa i detritus ens mostra les projeccions de les energies del cos i de l’esperit que l’empeny. Sap que l’art és una història vasta de cada instant. I té una consciència dramàtica de la irreversibilitat del temps. La seva feina esdevé una baula de la història de la pintura, una tradició revolucionària, que amb la senzilla operació pictòrica de deixar caure alguna cosa a algun lloc, amb el fet noble i humil d’aferrar els fragments d’un vell decorat, en aquesta caiguda la matèria se transforma, se deforma, es conforma, es fa novella i meristemàtica creació, una producció nova de trinca. Vet aquí l’arrel fonda de l’enigma d’aquestes obres que cal mirar amb els cinc sentits alhora.

A FAVOR DE LA SIMBIOSI. Sent olor de fustes encerades, de roba de lli amb crec-crec de midó, de pa d’àngel filat, de flor de taronger antiga, d’encens esbravat, de la mar gran. Sent olor de solemnitat i de joia, de tristesa i de recolliment, de campanades a mort i de llàgrimes de coses. Sent olor d’un temps despullat, d’una negranit que s’eixampla, d’una generositat que creix, d’una paor que cal extingir cop en sec.

Som un suscitador que et parla a cau d’orella amb sonoritats simples que ressonen endins, molt endins amb modèstia, amb la feblesa dels arguments, amb la respiració d’allò que em toca i que estim: la bellesa no reconeguda, la necessitat de rebaixar els poderosos i de posar dempeus els damnats de la terra. Cerc i recerc dins les pauses, dins les formes, dins les escletxes, dins els trets, dins els intersticis, dins el redols, dins els cruis, dins els contorns de la meva nit un alçament de llum.

Cantar els humils: les pedres plenes de líquens, els guaridors, els escarabats, la respiració del temps, les branques d’un arbre i tot el món inanimat, tot allò que sembla que no parli.

I aquest dolor, aquesta ignorància, aquest sofriment, aquesta espera, aquesta incidència, aquest color, aquesta successió d’instants que cal allargassar sense descans en una lluita constant, necessària, inacabable.

Què esperes de mi? Què esper de tu? A l’ombra de nosaltres estimes desmesuradament la vida.

Visc dins la resurrecció!

Suscríbete para seguir leyendo