XXXI: Alfàbia

És bo d’acceptar que els espais ordenats provoquen en la majoria de les persones una sensació de benestar i serenitat. Però sabem, des de mitjans segle XIX (Carnot, Clausius, Kelvin) que aquest ordre provoca, en un sistema aïllat, un desordre global superior (segon principi de la termodinàmica). Això significa que, com més complex és l’ordre tecnològic de la nostra societat, com més sofisticat el nostre modus vivendi, molt més alt és el preu que paga el planeta. Al cap i a la fi, què és la vida sinó una successió de batalles guanyades a l’entropia d’una guerra que sabem perduda?

Les arrels àrabs de la possessió d’Alfàbia són paleses en el que és més fonamental: el nom i l’aigua. Segons Joan Coromines, el topònim vendria d’al-hâbiya que derivaria d’amagar, guardar, conservar. Respecte de l’aigua, sabem que en el moment de la conquesta hi havia tres molins fariners i tot un sistema d’horta del qual seria hereva l’organització moderna de l’espai. Lògicament, la fesomia actual dista molt d’aquella primigènia alqueria i s’hi poden resseguir, principalment, les reformes gòtica, barroca i romàntica.

La visita a la possessió mereix un dia lluminós i molta calma. La façana barroca, flanquejada per dos ulls el·líptics i sengles senyorívols cavalcadors, estotja el famós enteixinat mudèjar del segle XIV. A l’esquerra, un jardinet esgraonat ens porta a l’aljub superior i al passeig de trespol emmacat que flanqueja un centenar de pilastres octogonals. Accedim a la planta principal de les cases pel darrere i l’interior reflecteix el luxe i l’ostentació propis de la noblesa: parets endomassades, lluminoses aranyes, pintures murals... i una biblioteca a l’altura del més exigent dels bibliòfils. La peça més valuosa és, sens dubte, el Còdex Burgues-Safortesa del Llibre de Franqueses que Jaume I dictà l’any 1256.

Des de la galeria posterior, de trespol de rajola sisavada, contempl el gran avet que domina l’anomenat jardí de la Reina. Des d’aquí mateix, però girant l’esguard cap a l’interior de les cases, veig també la famosa cadira del rei moro, una mena de tron de roure de tradició gòtica que els experts daten del segle XV. En la part posterior del respatller, una reina entrunyellada contempla un noble amb un falcó a la mà. Una imatge que emprà La Quarta Sciència (Bartomeu Quetgles Pons et altri), acompanyada per Evelyn Tubb, com a portada d’un disc memorable (Ona Digital, 1997) amb lletres d’Ausiàs March i música de Joan Brudieu.

Suscríbete para seguir leyendo