Llegir, llegir, llegir

AQUAREL·LES. «Cada vegada necessit menys coses i les poques que necessit, les necessit molt poc». Copii aquesta frase de Francesc d’Assís vint vegades i les penj amb una xinxeta a la paret. Veig les capçades immenses d’uns pins enormes darrere la finestra d’aquesta cambra. Emperò la processionària ha devorat a les totes aquella verdor que es mesclava amb el blau fort del mar a l’horitzó i ha deixat unes branques marronoses, nues, sense ni una fulla.

Vaig agafar la Poesia completa (Austral) de l’Emily Dickinson, El moviments humans (Edicions 62) de Narcís Comadira i Vivir en las ruinas (Subtextos) d’Anna L. Tsing. Vaig deixar una nota precipitada damunt la taula de la bibliotecària i vaig partir corrensos cap a la meva cambra. Duia un pantaix que m’ofegava.

Els versos de la Dickinson em donaren una serenitat que necessitava sense falta. Hi havia un immens lirisme, un fervor místic i una dicció quotidiana que m’engrescaven. En els poemes de Comadira vaig trobar la música acordada amb el sentiment, un viatge suggestiu cap als fondals de l’esperit amb una racionalitat humanística bellíssima. En la prosa planera i rica de l’antropòloga Anna L. Tsing vaig entendre com la vida prospera enmig de les ruïnes del capitalisme global i com les relacions entre les espècies, humanes i no-humanes, es transformen en aquests contexts de crisi ecològica.

BIBLIOTECA PORTÀTIL PER ADQUIRIR A LES FIRES DEL LLIBRE. I a les bones llibreries de proximitat! Digue’m que m’estimes (Club Editor) de Marlene Dietrich i Erich Maria Remarque. Som a Venècia pel festival de cinema el setembre de 1937. Al restaurant Lido l’actriu sopa amb el cineasta que la va descobrir, Josef von Sternberg. Arriba el novel·lista Remarque i es presenten. Ella va dir: «Sembla massa jove per haver escrit una de les millors novel·les del nostre temps». I ell va respondre: «Potser la vaig escriure per sentir una veu com la seva pronunciar aquestes paraules». Amb molta de discreció el director de L’àngel blau es retira. Aquí comença aquesta passió entre dos grans creadors. De totes formes, en una carta de 1938, Remarque recorda a Dietrich que ja havien coincidit en un bar vuit anys abans: «Me’n recordo de tot. Ho he retingut al detall, i mira que soc desmemoriat de mena. Recordo, fins i tot, que duies un conjunt gris clar amb unes espatlles molt rectes. I això que normalment no m’hi fixo en aquestes coses». Es van escriure cartes fins a la mort de Remarque, el 1970. Puc assegurar que aquest epistolari d’un home sensible, un gran literat ben imaginatiu i tendre, són una delícia que et fa passejar per un ventall de sentiments, d’idees, de paisatges i d’esdeveniments molt diversos que t’apassionen i t’entretenen. El talent, l’afecte i l’humor de Remarque són excepcionals. D’aquests trenta anys de correspondència, només hi ha les cartes d’ell perquè l’actriu Paulette Goddard, la darrera dona de Remarque, va cremar les d’ella.

Víctor Català. Cartes a les amigues 1905-1965 (Pagès Editors), a cura de M. Àngels Cabré. La curadora amb la seva perspicàcia i saviesa es proposa descobrir als lectors amb un centenar de cartes l’escriptura més íntima d’una dona enigmàtica, i, alhora, desmuntar el mite de l’ermitana de l’Escala. La Cabré ha fet un retrat magnífic d’ella amb poques línies: «Soltera, propietària rural, primera dona que va entrar a l’Acadèmia de les Bones Lletres, autora genial que passava per una dona burgesa dedicada als seus quefers, que, de tant en tant, escrivia com qui fa mitja, sense escarafalls, però escrivia textos genials». Sis dècades de correspondència amb més de quaranta corresponsals com Clementina Arderiu, Concha Espina, Mercè Rodoreda, Carme Karr i Maria Teresa Vernet donen molt de material ric i complex de tota casta de temes. En el seu estil epistolar podem veure una dona sense pèls a la ploma, planera, lúcida, amb una amabilitat que contrasta amb la fortor fosca de la seva prosa. M’entusiasma la carta que envia a la Rodoreda el 1958 quan aquesta acabava de treure els Vint-i-dos contes que l’impressionaren de veres. Víctor Català escrivia: «Massa sovint alguns que diuen escriure en català usen un lèxic i una construcció tan de fantasia que, quan em topo amb un llenguatge de caient tan natural i castís com l’usat per vostè, sembla que faci festa major. Quina gràcia i quina frescor, la dels seus contes!».

I la Cabré subratlla una altra característica essencial: «Tenint en compte que es tracta d’un epistolari exclusivament femení, vol mostrar com les dones han tingut la capacitat de teixir xarxes de suport, també en el cas de l’escriptora de l’Escala, la gran dama de les lletres catalanes». Un llibre que val l’alegria.

Llegir Colette és una festa. He passat un guster amb Chéri (LaBreu Edicions), de Sidonie-Gabrielle Colette, coneguda com a Colette, que va fer tots els papers de l’auca: escriptora, actriu, ballarina de music-hall, periodista i crítica. En aquesta obra publicada el 1920 conta la relació de Léa, una demi-mondaine d’uns cinquanta anys, i el jove Chéri, fill d’una amiga seva. Tot un escàndol. A través d’una escriptura sensual, matisada i plena de detalls, que ha traduït esplèndidament al català Teresa Florit Selma, vivim les estacions d’un gran amor: els problemes fondos dels amants, el pas del temps, els meandres del desig, el combat entre la passió i la llibertat individual amb la dependència afectiva sempre present, les tensions entre les convencions socials i la quotidianitat febrosa dels enamorats.

Colette ens pinta tot això dins l’atmosfera de la Belle Époque descrita amb saber i sabor, elegància i sensibilitat i una lucidesa que es converteix en un exemple de com ens metamorfosen l’amor i la pèrdua, el desig i l’ambivalència emocional. I per afegitó Colette fa una sàtira aguda la societat parisenca de l’època amb radicalitat i delicadesa. Un llibre que duu un colofó de Marcel Proust que el defineix a la perfecció: «Al cap d’uns quants anys som infidels a allò que havíem estat». Una lectura per a hiperestèsics que tremolen per no res!

Suscríbete para seguir leyendo