Benet Casablancas, l’èxit de la música d’un europeu

Hi ha músics que no paren. Vet aquí el singularíssim cas de Benet Casablancas (Sabadell, 1956), compositor que acaba de complir setanta anys i que per celebrar-ho acaba d’editar un disc recopilatori, Benet Casablancas: The Essential Collection (Columna Música, 2026) i que inclou interpretacions de les seves obres a càrrec de la BBC Symphony Orchestra, entre molts altres grans intèrprets.

Casablancas, a més, té l’agenda plena com si fos un influencer a TikTok. En els pròxims mesos estrenarà a San Francisco el seu Quadern de Haikus; a la National Gallery de Londres presentarà el seu Haiku per a Zurbarán; a l’Auditorio Nacional de Madrid Albricias y diferencias per a orgue (Homenatge a Montserrat Torrent) i al Liceu, ja jugant a casa, com diríem en el futbol, Lo rat penatê (Bestiari) per a mezzo i piano. Bé, no oblidem que Casablancas acaba de guanyar el Premi Tomás Luis de Victoria que en música clàssica és com dir un Oscar.

Escoltant el CD recopilatori i considerant la projecció internacional de la seva música he reflexionat sobre aquest compositor i la seva obra. Sens dubte, entrar en la música de Casablancas és accedir a cinc-cents anys d’història de la cultura europea. La seva obra, amb invariable constància, al·ludeix, recicla, elabora, glossa i comenta allò que, per simplificar, anomenaré el cànon: el repertori establert de la música ―vet aquí les referències a l’Op. 130 de Ludwig van Beethoven, però també el cànon literari i el de les arts plàstiques. Els qui com jo, alguns dies ens aixequem amb el peu del pessimisme sobretot pel que fa a les humanitats, no cal que patim. En mans de Casablancas, la tradició humanística d’Europa està en òptimes mans. Vet aquí referències a Picasso i Shakespeare; Rothko i Foix; Klee i Turner, Cervantes, Pessoa, Nooteboom i, geogràficament ja més prop d’ell, Alfons Borrell, Joan-Ramon Bach i la Patum de Berga.

En la seva producció hi trobem una gran òpera i concerti amb solistes ―totes obres de gran format―, però de forma paral·lela, contumaç, persistent, diria jo, s’identifiquen títols i subtítols com epigrames, haikus, aforismes i fulls de dietari ―miniatures musicals, si es vol. Tot aquest univers referencial ―Europa― es desplega en un llenguatge musical que s’arrela, com en altres col·legues generacionals, en el llenguatge musical posterior a la Segona Escola de Viena, no debades Casablancas va estudiar amb Friedrich Cerha, compositor que va completar Lulu d’Alban Berg. Casablancas beu d’aquest llenguatge, però també es nodreix de les innovacions harmòniques i tímbriques dels francesos per repensar un vector sovint negligit i crear una síntesi única i excepcional. Logos, sensorialitat i expressió. De tot això aquest enregistrament, Benet Casablancas: The Essential Collection, n’és una bona mostra.

Des del seu debut amb l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure, les Set escenes de Hamlet (1989) han gaudit de més d’una trentena de representacions en ambdues versions, la cambrística inicial i l’orquestral creada posteriorment. La composició ha estat present en sales emblemàtiques d’àmbit mundial, incloent-hi el londinenc Barbican, el novaiorquès Miller Theatre i el vienès Musikverein. Creat durant l’hivern de 2016/17 per sol·licitud del Quartet Casals, amb el patrocini del CNDM madrileny, Widmung - Quartet de corda núm. 4 (2017) representa la cinquena incursió del creador en aquest format. El títol germànic, que evoca ressonàncies schumannianes i significa ofrena, es manté en la seva forma original perquè l’estrena estava prevista dins el cicle integral beethovenià que el Quartet Casals va presentar en la seva gira mundial de 2017-2018. La composició, en un únic moviment, incorpora evocacions i referències ―mai cites literals― a l’Andante con moto, ma non troppo del Quartet Op. 130 de Beethoven, particularment al seu enigmàtic motiu inicial que, mitjançant pauses inesperades i canvis harmònics, vertebra tot el moviment creant passatges visionaris.

Els New Epigrams, escrits el juny de 1997 per a la London Sinfonietta, reflecteixen la noció literària de l’epigrama: aforismes concisos, aguts i amb contingut moral o lúdic condensat en formes breus. Pluie oblique. Épigrammes pessoëns - Quartet de corda Núm. 6 (2021), encàrrec de l’Auditori de Girona i el Palau de la Música de Barcelona, i dedicada al Quartet Diotima ret tribut al poeta portuguès Fernando Pessoa i el seu títol procedeix d’un dels seus versos. Casablancas desplega una àmplia varietat de tempi, densitats i ambients, alternant moments reflexius amb brots de gran intensitat dramàtica, aportant profunditat emocional a la partitura.

Celebració (2001) va néixer per a una agrupació cambrística ampliada, en resposta a una comanda de l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure, coincidint amb la inauguració de la nova ubicació al Palau de l’Agricultura barceloní. La composició, de dimensions reduïdes (tres minuts i mig), és intensa i concentrada, amb un contingut molt contrastat i una realització instrumental brillant. Es va incorporar en una creació col·lectiva que va reunir aportacions de diversos compositors espanyols vinculats a aquesta formació, totes basades, de manera més o menys explícita, en la cèlebre melodia popular del Ball de l’Àliga (originària de la Patum de Berga).

En totes les obres incloses en aquest programa el paper dels intèrprets resulta essencial. Els quartets, formacions i directors que signen aquests enregistraments transcendeixen a bastament la complexitat tècnica i expressiva de les obres per assolir una claredat i equilibri excepcionals. Això es tradueix en un conjunt de versions que s’han de considerar de referència i que arriben al melòman en les millors condicions per tal de fer-ne possible el seu gaudi.

Suscríbete para seguir leyendo