La Balanguera, viva, viva...

... La Balanguera viurà.

Hi ha cançons que se senten, d’altres que ens corprenen i finalment tenim les que, amb el pas del temps, acaben formant part del nostre imaginari col·lectiu. La Balanguera és una d’aquestes darreres. Un poema de Joan Alcover convertit en música per Amadeu Vives que, un segle després, continua essent una veu col·lectiva, una mena de fil invisible que teixeix la memòria i arrela la identitat.

Demà, 29 de maig, es compleix l’efemèride de la seva estrena com a cançó a Barcelona: cent anys. Aquell moment no fou només la presentació d’una composició musical; fou també la consolidació d’un símbol. Vives va saber entendre la fondària del text d’Alcover i el va vestir i envoltar amb una melodia solemne i popular alhora, d’aquelles que semblen haver existit sempre. La música hi avança com la mateixa Balanguera del poema: lenta, constant, teixint futur amb fils antics.

Hi ha una força especial en aquesta obra. Potser perquè parla del temps. Potser perquè ens recorda que la vida no s’atura mai i que cada generació afegeix una baula nova a la cadena de la història. Alcover escrigué des del dolor i des de la consciència del pas dels anys, però també des d’una pau i serenor profundes. I Vives ho convertí en emoció sonora.

Les grans obres sobreviuen als autors. No pertanyen a qui les escrigué, sinó a tots aquells que les fan seves. Per això resulta especialment significativa la iniciativa prevista per a demà: cantar La Balanguera simultàniament a tots els pobles de Mallorca. A la mateixa hora. Les mateixes paraules i melodia i una sola veu. Aturar-nos per cantar junts té alguna cosa d’extraordinari: és recordar que formam part d’una comunitat que ve d’enrere i va endavant.

Suscríbete para seguir leyendo