Quan l’ovació perd sentit

Parlem d’un fet que afecta teatres i sales de concerts: l’aplaudiment. Cada vegada és més habitual veure públic dret, llançant bravos amb entusiasme gairebé ritual davant funcions correctes, fins i tot bones, però no necessàriament extraordinàries. I això té una conseqüència subtil: banalitza l’excel·lència. Si tot mereix ovació, res no és realment excepcional.

La sensació reaparegué aquests dies després d’assistir a Macbeth, de Giuseppe Verdi. Musicalment, la funció era digna: bons professionals, lectura solvent, veus eficaces. Res a objectar, però tampoc una vetllada memorable. En acabar, part del públic s’aixecà de manera automàtica, com si hagués presenciat una nit irrepetible.

Potser la responsabilitat no és només dels espectadors, sinó d’una cultura que ha substituït el judici per la reacció immediata. Ens hem acostumat a mostrar entusiasme abans d’haver processat allò que hem sentit. El silenci reflexiu o l’aplaudiment mesurat semblen descortesia, quan sovint són la forma més honesta de reconeixement.

En aquest Macbeth, a més, la proposta escènica contribuïa poc a elevar el conjunt. L’escenografia, lletja i sense imaginació, semblava més interessada a imposar una estètica opaca que a dialogar amb la foscor tràgica de l’obra. El contrast era clar: una interpretació musical correcta embolcallada en una posada en escena prescindible. I, així i tot, els bravos arribaren.

Aplaudir és necessari, i reconèixer l’esforç també. Però l’entusiasme indiscriminat rebaixa el llindar de l’admiració. En art, quan tot és extraordinari, l’excel·lència deixa d’existir.

Suscríbete para seguir leyendo