Un compendi imprescindible

El veterà editor Rafael Dalmau, en el número 379 de l’emblemàtica col·lecció Episodis de la nostra història, ens presenta un instructiu i oportuníssim treball de l’eminent historiador Josep-David Garrido i Valls. Es tracta de la publicació Darrers anys i mort de Jaume I, un títol massa modest i reduccionista si ens atenim a les fites biogràfiques que descriu, si valoram la quantitat i la qualitat de la informació que conté i si mesuram l’efecte il·lustratiu que ofereix al lector. L’obra és un magnífic compendi, just, lacònic, objectiu i rigorós, de la vida del nostre rei en Jaume, sense amagar les ombres del conquistador i principal artífex de la nació catalana, molt especialment l’error de convertir en regnes els territoris conquerits. L’aparició arriba ben a punt de commemorar, el pròxim 27 de juliol, els 750 anys en clau de la mort del rei a València i, també, a tres anys vista, ens brinda un relat ben aprofitable de cara a celebrar els 800 anys d’ençà de la conquesta de Mallorca del 31 de desembre de 1229.

Garrido (Alacant, 1965) és un prestigiós i acreditat medievalista, expert en paleografia i diplomàtica, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), filòleg, arabista... La seva bibliografia brinda una llista d’alt interès: Jaume I i el Regne de Múrcia (1997), Vida i regnat de Martí I. L’últim rei del Casal de Barcelona (2010), Jaume II de Mallorca. Rei de les Balears i Pitiüses, comte català del nord (2011), Ferran I ‘el d’Antequera’, un rei de Conveniència (2011), Ramon Berenguer IV (2014), Al-Azraq. El cabdill andalusí que desafià a Jaume I (2015), Terra de Taifes. Els Països Catalans al segle XI (2022) i L’estirp del Rei Llop (2022). Destaca, part damunt de tot, que tracta la història des d’un punt de vista autocentrador, lluny de qualsevol submissió al discurs dominant extern i, per tant, des de la independència de criteri historiogràfic.

Llum als encerts i els errors

El llibre, fragmentat en vuit capítols, no arriba a les cent pàgines (96) i es llegeix en una exhalació, en poc més de tres hores i sense opció al repòs, perquè és trepidant, de lectura fàcil, mengívol i atractiu, amb una redacció impecable. Val a dir que he llegit altres excel·lents i voluminoses biografies de Jaume I, però el resum que ara brinda Garrido és aclaridor i il·lumina els encerts i els errors del nostre rei, en bona part derivats de la conducta del qui esdevindria Pere II, fill primigeni de la segona esposa, la princesa hongaresa Violant Àrpàd, obsedida a beneficiar, fins i tot a costa de dividir el patrimoni, els quatre fills i les cinc filles que va tenir amb el rei.

Des de l’inici, l’autor desfà la invenció de gonelles, blaveros i ignorants sobre l’existència d’un hipotètic llenguatge autòcton, tant a Mallorca com a València, previ a l’arribada del català: «Els únics mallorquins, pitiüsos i valencians dignes de portar tals gentilicis vestien almeixies i parlaven en algaravia, el neoàrab dialectal xarc-andalusí». Esteranyina igualment les «fabulacions i badomeries històriques» que, amb esment a Américo Castro, Claudio Sánchez-Albornoz i Ramón Menéndez Pidal, han intentat centrifugar i castellanitzar «l’acció de Jaume I, determinant en la configuració i el desenvolupament futur de la catalanitat, la territorial i la lingüística». Amb bisturí científic i pulcra exactitud refuta la manipulació d’ús del mot Espanya, com a terme polític, quan Jaume I s’hi refereix d’acord amb «un nom de tradició clàssica-geogràfica, la península Ibèrica... que inclou Portugal i al-Àndalus».

Descripció d’una nissaga

A banda de les tres esposes (Elionor de Castella i Lleó, Violant d’Hongria i Teresa Gil de Vidaure) es relacionen els 12 fills legítims (set mascles i cinc femelles), les amants que va tenir (Blanca d’Antilló, Berenguera Ferrandis, Elvira Sarroca, Guillema Cabrera, Sibil·la de Saga i Genisa d’Alzira) i els altres cinc fills naturals reconeguts per a concloure que, «afortunat en batalles, fou desventurat en la vida familiar». La descripció de la nissaga no ens podia estalviar el crim fratricida de Ferran Sanxis de Castre.

Després de El rei mor, el darrer capítol (Observacions bibliogràfiques) brinda una útil i detallada relació dels llibres fonamentals sobre Jaume I, entre els quals esmenta «El rei que forjà una corona» de l’andritxol Gabriel Ensenyat, actual coordinador del calendari en curs orientat a commemorar el vuitè centenari de la conquesta (1229-2029).

Per resumir-ho de manera simplista: el llibre és un autèntic caramel·let que té tots els ingredients necessaris per a fer-ne una guia didàctica orientada a fer arribar la història de Jaume I als centres de secundària del nostre país. Seria desitjable la intervenció de les nostres universitats, tal com ja es va reclamar arran de la commemoració del tricentenari (1715-2015) de la guerra d’Ocupació (Eva Serra dixit) i dels 500 anys de la Germania de Mallorca (1521-2021). Aquest petit llibre és una gran oportunitat.

Suscríbete para seguir leyendo