POESIA COM EL PA DE CADA DIA

BASTIR RECORDS A POC A POC.

Faig parlar imatges en el silenci: aquell despertar entre la fosca quan em cridava el meu pare a la casa del mar, agafar les canyes de pescar, la senalleta d’espart amb els hams i els cucs vermells, beure aviat una xicra de cafè amb llet i partir, partir tira tira, sense perdre calada pels camins de garriga olorosos de romanins ressecs, d’estepes, de mates, de pinassa, de formigues i de llebres, cap als roquissars llunyans del cap Enderrocat a la claror dels dits de rosa de la sortida del sol per arribar al caló blavís de Gosauba de Son Granada on començava la primera estació de la pesquera amb mon pare que manejava una canya gran i llarga amb ploms i molts hams i jo una de petitona amb un ham i un suret. Aquella geografia de les pesqueres que mon pare m’ensenyava amb la delicadesa i el fervor d’un vell mestre oriental m’impregnaven la pell, la mirada i els pensaments; la seva meteorologia (la transparència de les aigües blauverdoses, la boirina que aixecaven ventijols sobtats, els bancs de peixos de roca que brillaven com a joiells amb els primers raigs de sol), em feia sentir una hospitalitat singular.

MESTRE D’OBRES DE LA CONSCIÈNCIA.

Les meves històries són una forma de cloure la mirada i veure intensificacions del present en el gust sobirà de l’espai: les fuites improvisades, l’atzar dels encontres, les besades en el bosquet, els genolls plens de crosteres, aquesta necessitat que em xiuxiuejassin un cop i un altre els mateixos contes per tornar passar pels mateixos camins narratius...

Potser cerc a la desesperada la singularitat desconcertant d’una contarella infinitament retorçada, perquè no la sosté un misticisme de la veritat exposada, sinó la imperfecció dels sentits, les divagacions de la ment i, per tant, permeable als miratges, a les il·lusions, a les pèrdues, conté en si mateixa les fonts de la por i de la meravella. Allò que se’ns mostra es reprodueix així en el mateix moviment tornant-se opac o metamorfosant-se sota la influència de la lectura.

Aprendre, no és repetir?

POESIA, POESIA I POESIA.

Aquest món en què es multipliquen com epidèmies les ideologies ultradretanes que no estimen la llum sinó l’obscurantisme, un obscurantisme que ens vol submergir en la barbàrie, la ignorància i la confusió, que fa el joc als necrocapitalismes que ens necessiten consumistes i insensibles, robotitzats i manejables per sucar-nos i explotar-nos a voler, aquest món necessita com el pa de cada dia la veu dels poetes, una eina humanal que augmenta la percepció i el pensament, que ens fa més savis i igualitaris, més fraternals, més lliures i feliços. El crit dels poetes és fort, tendre, real, lluitador i va a favor de la supervivència dels humans i no-humans, del planeta sencer en aquest temps d’emergències.

POESIA ÉS VIDA! CAL SENTIR EL MÓN

Com diu el poeta Charles Reznikoff. No he inventat aquest món, l’he sentit. Cal insistir, fort i no et moguis, que la poesia ens forneix d’una espècie de memòria perduda de nosaltres mateixos, de la nostra condició de terrícoles, de terrestres, ara que hem entrat en una era novella en què hem d’aprehendre el sistema fràgil i complex pel qual els fenòmens vius modifiquen la Terra fins a la seva possible destrucció. I nosaltres, convertits en botxins.

La poesia és una afirmació, literalment i en tots els sentits, de les llibertats humanes. Vivim en el començament d’un «nou ordre mundial» en què les tiranies de tota casta i en tots els llocs es multipliquen a les totes com patologies infeccioses, en què les poderoses forces econòmiques imposen amb estratègies perverses els seus mundialitzats esclavatges, en què 62 guerres, amb tota la destrucció, dolor i mort que duen, senyoregen arreu arreu, en què els estats –amb la sacrosanta coartada de la lluita contra el terrorisme– escapcen, retallen, escurcen i arriben a eliminar les llibertats. Per aquí és per on anam quan col·locam la poesia com a sinònim transparent de la llibertat.

POESIA ÉS LLIBERTAT!

Què hi pinta la poesia en un món que va cap a l’homogeneïtzació dels individus, cap a la castració, l’ablació i la destrucció del cervell humà? Quin paper pot fer la poesia en unes societats que adoren l’ídol d’or i estan travessades per correnties mortíferes de les quals les plagues dels feminicidis, de la violència contra els humans LGTBIQ+, amb lliures orientacions sexuals, de l’oblit dels milions de migrants en condicions difícils o ofegats en el mar són exemples significatius de la injustícia, la desigualtat i el dolor? Aquests interrogants creen respostes i debats que ens mostren la vitalitat i la força dels mots dels poetes per encarar-se als problemes més humans i urgents del nostre temps. La poesia i els poetes són llumenerets blaus dins les fosques que són l’aire del mal d’aquest temps. Encendre mots sonors de llums, bengales verbals de salvament, construir escales de socors per escapar de la desesperació, fer de la poesia lletres dites en veu alta de neó, d’arc voltaic, que il·luminin tants de cors perduts enmig de la foscor com hi ha pertot, és l’objectiu d’un conjunt d’individus que fan fruitar les llavors de la paraula.

LLIBRERIES DE VELL

Les llibreries de vell són espais conductors dels desigs del lector que ens connecten amb aquells volums, amb aquells escriptors, que no podríem trobar per qualsevol altre mitjà.

El poeta i savi escriptor Joan Perucho podríem dir que va néixer dins una biblioteca perquè son pare era un bibliòfil de primera. I ell, seguint la tradició, es va convertir en un bibliòfil de luxe. Quan va venir a Mallorca el 1999 al primer Festival de Poesia de la Mediterrània tenc molt present una conversa apassionada sobre el destí de les biblioteques i, especialment, de les seves, que tenia a la casa d’Albinyana i a la de Barcelona. Empès pel meu entusiasme a la seva obra i el meu propi ardor, jo defensava que tota la seva biblioteca l’havia de deixar a alguna institució pública que la tengués completa perquè els estudiosos poguessin veure les fonts i els fonaments de la seva escriptura i pontificava que les biblioteques dels escriptors són una informació rica, complexa i valuosíssima perquè pot donar nombroses claus sobre la seva obra, pot eixamplar-la, pot vivificar-la. Ell amb el seu tarannà un poc burleta, irònic i ben humorós em va fer la contra amb aires de mèdium i de patriarca alhora. «Tots els llibres tenen el seu destí, com els humans. Els llibres tenen vida pròpia. Els llibres callen però són plers de paraules que canten». Després d’aquesta introducció que em va deixar bocabadat, esmaperdut i corprès, hi va haver un silenci. Li mirava aquells ulls negres i fondos coronats per unes celles gruixades i fortes. «Des de ben petit i seguint l’exemple del meu pare vaig tenir una acollença extraordinària amb els llibres, una sensació indicible de contacte. Eren com un objecte de mediació amb un altre món, un cos conductor de totes les electricitats i les altes tensions de l’existència. Els meus llibres aniran on el temps els porti». Perucho somreia amb polissonada.

Suscríbete para seguir leyendo