Màgia global

Hi ha nits en què un surt del cinema amb més reflexió que entusiasme immediat. La flauta màgica de Wolfgang Amadeus Mozart, projectada a l’Ocimax des del Royal Opera House, s’inscriu en aquest tipus d’experiència. Davant d’un clàssic així, no només compta la música, sinó l’equilibri entre ingenuïtat, simbolisme i teatralitat, un equilibri fràgil que no admet excessos.

La producció de David McVicar aposta per una estètica reconeixible, rica en detalls i visualment potent, amb una il·luminació que crea un univers gairebé pictòric, pensat per a la càmera. El treball tècnic és, en aquest sentit, molt destacable. Però la clau és si aquesta bellesa sosté l’esperit de l’obra, i la resposta és afirmativa: la proposta manté la fantasia, la ironia i el joc propis de l’òpera, fent el simbolisme més accessible, com exemplifica l’escala en forma de compàs, clara referència maçònica.

Musicalment, la vetllada va assolir un nivell notable. La direcció de Marie Jacquot va ser clara i natural, sense estridències. En l’apartat vocal, Julia Bullock (Pamina) va brillar, mentre que Amitai Pati (Tamino) va resultar correcte però poc expressiu. Huw Montague Rendall (Papageno) va destacar per la seva naturalitat i equilibri entre comicitat i humanitat. Kathryn Lewek (Reina de la Nit) va oferir intervencions sòlides i arriscades, i Soloman Howard (Sarastro) va aportar gravetat. La resta del repartiment també va estar a bon nivell.

En conjunt, una Flauta màgica bella, ben interpretada i pensada per a un públic global, que la va contemplar des de teatres repartits arreu del món.

Suscríbete para seguir leyendo