La prosa completa de Joan Alcover

La Nova Editorial Moll ha publicat el primer volum de les Obres completes de Joan Alcover Maspons (Palma, 1854-1926), que recull tota la prosa completa, precedida d’un profund i extens estudi de Maria Antònia Perelló Femenia. Aviat apareixerà un altre tom amb tota la poesia, catalana i castellana, també a cura de la mateixa estudiosa. Perelló és avui la millor coneixedora de l’obra de l’autor de Cap al tard, sobre el qual defensà la tesi Itinerari poètic de Joan Alcover Maspons: vida i obra (Universitat de les Illes Balears, 2010), que va obtenir les màximes qualificacions. Autora d’estudis sobre autors com Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà y Josep M. Llompart, Perelló té una llarga trajectòria en l’estudi d’Alcover, com l’edició de la Poesia completa (El Gall, 2006), l’edició de Cap al tard (Edicions 62, 2007), la biografia il·lustrada Joan Alcover, el poeta humà colpit per la dissort (2008), el llibre El batec humà en els Proverbis i en els Poemes Bíblics de Joan Alcover (2008), entre d’altres.

L’estudi introductori, que per ell sol podria ser un llibre independent, ens explica i contextualitza els textos aplegats en relació a la biografia de l’autor, els fets viscuts que els motivaren i els situa en el moment en què es produïren. Cal subratllar-ne la capacitat d’explicar els textos a partir del que realment diuen, sense caure en interpretacions esbiaixades. A més, com en altres assaigs de la nostra filòloga, hi trobam un estil que ens comunica la passió per la literatura. Perelló no escriu només per als especialistes, sinó que vol arribar a tot tipus de lector, com també ho feia Joan Alcover que, amb els seus escrits, ens volia «commoure». No resta valor literari a les proses d’Alcover el fet que, excepte algunes com El cafè o Marina, fossin escrites amb motiu d’homenatges o per ser llegides davant un auditori. Com diu Perelló, la literatura per a Alcover havia de tenir una funció social o «utilitària».

Aquesta edició posa en circulació uns textos molts dels quals ja no eren a l’abast del públic. Només els més coneguts, com Humanització de l’art o La llengua materna, han estat objecte de reedicions en volums antològics o divulgatius. Fins i tot recupera alguns escrits que no figuraven en les ja inassequibles Obres Completes de 1951, com l’article El poeta (1897), dedicat a Marià Aguiló, o el pròleg a Las brujas (1923), de Daniel Martínez Ferrando. Alguns discursos i conferències no s’ha conservat, però en l’estudi preliminar se’n parla a partir del que en digué la premsa, com és el cas del discurs amb motiu de la inauguració del tren de Sóller o de la conferència Concepto del arte (1894), que permet afirmar a Perelló que aleshores Alcover ja tenia in mente les idees centrals d’Humanització de l’art (1904).

Cal destacar que els treballs inclosos en aquest volum, bé siguin parlaments o conferències bé pròlegs o comentaris, estan ordenats per ordre cronològic, amb l’única distinció entre els escrits en català i els escrits en castellà. Això ens ajuda molt a comprendre l’evolució del pensament d’Alcover, així com també les transformacions de l’estil, molt més retòric en els articles de joventut en castellà i molt més fluid i natural en els catalans posteriors.

De la lectura d’aquests textos, en podem treure moltes conclusions. Sovint s’ha vist un gir radical en les idees lingüístiques d’Alcover. S’ha volgut oposar un Alcover castellanista a un Alcover catalanista. Però la lectura atenta de les proses en castellà de la primera època ens fan veure que Alcover sempre va defensar la llengua catalana, fins i tot quan era un escriptor majoritàriament en castellà –aleshores ja escrivia en les dues llengües–, que volia triomfar en la literatura espanyola. Per exemple, a la ressenya de l’anuari dels Jocs Florals de Barcelona del 1875, si fa una dura crítica als textos premiats al certamen és perquè creu que no responen als gustos de la gent i, per tant, no contribueixen a la Renaixença de la llengua i de la poesia catalanes. Hi troba a faltar la «manca de lirisme» que, en canvi, sí descobreix en les Poesies (1885) de Miquel Costa i Llobera. Igualment, valora molt positivament els autors castellans que s’han acostat a la literatura i a la llengua catalana amb una actitud de respecte, com Rafael Álvarez Sereix, Restituto del Valle y Marcelino Menéndez Pelayo, als quals dedica comentaris.

Aquesta Prosa completa també ens permet valorar la traça d’Alcover com a retratista de personatges que havia conegut. Es tracta d’escriptors i intel·lectuals que va tractar molt de prop, sovint des dels anys d’estudiant (Costa, Oliver, Gabriel Maura, Marià Aguiló, Pons i Gallarza, Jeroni Rosselló, Noguera...) o quan ja era un escriptor amb una certa fama (Rusiñol, Maragall...). El veiem com un defensor dels joves autors, que sobretot se sentia preocupat per la continuïtat de la literatura catalana. I hi descobrim un crític militant, que atacava corrents que, com el decadentisme o el parnassianisme, queien en la confusió o eren incapaços de comunicar l’emoció i els sentiments. Tanmateix, fou un crític moderat i equilibrat, que sabia valorar els aspectes positius dels llibres, però que no en callava els defectes, fins i tot quan eren obra dels amics.

En resum, aquest volum de Prosa completa és, de moment, la millor joia que ens ha donat aquest centenari d’Alcover.

Suscríbete para seguir leyendo