LLEGIR, LLEGIR, LLEGIR

TRESORS LITERARIS.

Hi ha un tsunami de novetats. Emperò cal sedassar-les a fons perquè hi ha molta de lletra dolenta, comercial, d’usar i tirar. Per això, Lectora dels mil i un sexe de l’esperit, aquí no trobaràs més que recomanacions de llibres bones, sense data de caducitat. Les que valen l’alegria d’una lectura que et farà més rica, més lliure, més desvetlada i més feliç. Anem per feina.

Ara beu i enamora’t. Poesia breu grega de simposi (Edicions Vibop). És un llibre petit, però ple de bons versos grecs i de bon vi. La traducció magnífica és de Pau Sabaté. Aquest neohel·lenista jove i professor de la Universitat Rovira i Virgili ja ens ha donat una joia traduïda al català del grec antic, Ilíada d’Homer (La Casa dels Clàssics), en una versió moderna, sonora, que prioritza la música damunt l’hexàmetre i que és un vertader llibre de capçalera. Ara ens ofereix una tria de quaranta-sis epigrames grecs de simposi (reunions d’amics amb el vi al centre i l’enginy i la poesia a l’ambient), que seria una antologia de l’Antologia Palatina que conté 3.700 epigrames. El compilador i traductor ha deixat algunes notes davall alguns del poemes com aclariments i al final hi ha una breu notícia del poetes inclosos en aquest recull. Una exquisidesa per a amadors de la poesia i del vi!

El mal entès (Proa), de Màrius Serra és una novel·la plena d’aventures inesperades, peripècies dels llenguatges, trames i subtrames que s’encaramellen, cops d’efecte imprevists i esdeveniments que van a la velocitat de la llum. Al principi la dona del Joan Ferrer mor en un accident de cotxe després de trobar-lo a la dutxa amb la cangur de la seva filla de cinc anys. A partir d’aquí els episodis s’obren de pinte en ample com una epifania inacabable en què els fets atzarosos, els desenfrenaments amb catàstrofes melodramàtiques, els cataclismes produïts per no-resos i el remolí de vides i fetes formen un entreteixit que ens arrossega per sorpreses divines, enginyoses coincidències i un epíleg ple de gràcia i suspens que ens deixa eimaperduts.

Indignitat (Angle Editorial), de Lea Ypi. Com es basteix la memòria col·lectiva que conformarà els relats individuals i familiars? Una interrogació apassionant que Ypi ens repon amb una lluminositat tremenda: la imaginació és allò, l’eina essencial, per explorar tot allò que queda fora dels arxius, dels documents dits històrics. Hi ha una foto de la seva padrina, Leman Ypi, que circula per les xarxes i la marca com espia. No ho trobes ple de suspens? Aquell silenci de la foto és el silenci de la padrina que no pot contar la seva història. «La meva àvia és morta, i jo soc un producte del sistema que li va ensorrar la vida», diu la novel·lista. L’Albània comunista autàrquica i policial d’Enver Hoxha (1908-1985), el dictador que de jove havia sigut amic del marit de la Leman i padrí de la Lea Ypi, Asllan Ypi, és el sistema La novel·la esdevé una forma d’escriure la subjectivitat de la padrina, la seva peripècia vital, la seva complexitat i el seu ser múltiple. Ypi es planteja «com» recordar-la. I aquest «com» ens possibilita recrear la dignitat de la persona. Una dignitat que s’ha de salvar quan la persona ja no hi és. La padrina va ser una resistent al règim comunista. I resistència és la defensa d’una identitat singular i àmplia que no ha de caure en la reducció. Una padrina irreductible que cal rescatar dels arxius. I Ypi indaga amb la imaginació activa que cerca la veritat que la creació literària és l’única que ho pot dir de bon de veres. Història d’una valenta dona amb dignitat!

UNA GRAN NOVEL·LA DEL SEGLE XX.

La pell (La Segona Perifèria), de Curzio Malaparte, és una de les novel·les que millor mostra una panoràmica apocalíptica i devastada d’Europa després de las segona guerra mundial. Malaparte ha viscut la guerra, ha vist la mort, el dolor i les aberracions que comporta. I viu a Nàpols la misèria material i moral que ha deixat. La novel·la és la presència de les tropes nord-americanes a Nàpols després de la guerra, però sobretot és la vida real d’una Europa morta en què s’ha passat de la lluita per uns valors alts a la lluita per sobreviure: per salvar la pell. Aquest diàleg entre Malaparte i un general nord-americà és clar i escruixidor: «Avui, a Europa tot es ven: l’honor, la pàtria, la llibertat, la justícia. He de reconèixer que vendre els fills és ben poca cosa», li diu Curzio al general aliat Guillaume. És cinisme o desolació allò que amara aquestes frases? «Vostè no es vendria els fills», li contesta Guillaume. «Qui sap?», respon l’italià, «Si tingués un nen, potser l’aniria a vendre per comprar-me cigarrets americans». Malaparte escriu des del cantó de les víctimes però sense revictimizar-les ni tenir una mirada paternal. Crec que les veu com unes llavors d’esperança. També m’entusiasma perquè no és un llibre d’un historiador, sinó d’un escriptor extraordinari que amb les eines de la ficció ens dona més veritat que qualsevol historiador frígid. La traducció d’Anna Casassas és una joia. Brava!

J’adore Robert Walser, el més solitari dels escriptors solitaris, com el va definir W. G. Sebald. Enrique Vila-Matas em comunica que acaba de sortir una biografia de Walser de Susan Bernofsky a Yale University Press amb un títol molt coherent Clarvoyant of the Small. Sí era un clarivident del no-res, que m’acompanya sempre que el necessit. S’acaba de publicar Paseos con Robert Walser (Siruela) de Carl Seelig, on aquest home que podem considerar un escriptor i un mecenes ens conta les anades al sanatori d’Herisau (Suissa), per fer una volta amb aquell escriptor singular i extravagant. També anaven a dinar a un restaurant o a una tasca on menjaven, bevien vi o cervesa i parlaven de llibres i de la vida. Walser tenia 58 anys quan va conèixer a Seelig i 75 quan va morir. El 25 de desembre de 1956 el ca de Seelig, Àiax, estava malalt i va anul·lar la caminada amb Walser. Al capaltard d’aquest dia va rebre una telefonada en què li comunicaven que el seu amic havia mort aquell migdia mentre caminava damunt la neu, tot sol.

«El silenci va ser el camí estret pel quan vàrem anar a l’encontre un de l’altre», va escriure Seelig. I també ens diu que era l’home que li estrenyia la mà un parell de vegades, que es commovia al mirar la neu o el moviment dels núvols i que un cop li va dir: « No som més que una nyap comparats amb la natura». Recoman també les Històries (Editorial Flâneur), que ha traduït a la perfecció Anna Soler Horta, en què es reflecteix la força de l’escriptura de Walser que naixia de la necessitat de trobar una companyia en les frases, en les paraules i en les imatges. Les Històries foren escrites entre 1899 i 1912 i publicades el 1914. Amb la literatura Walser foragitava la confusió, la desorientació i aquella solitud dins la qual escoltava veus i veus. Un escriptor solitari que fa companyia!

Suscríbete para seguir leyendo