Una necessitat pràctica

El títol del llibre ja és tota una declaració d’intencions. Es pot planificar la sostenibilitat lingüística? Isidor Marí formula la pregunta en forma retòrica, conscient que allò que està en joc no és només la viabilitat tècnica de la planificació lingüística, sinó la manera com entenem el futur de les llengües en societats profundament transformades. Aquest llibre no és especulatiu, sinó el resultat sedimentat de dècades de feina a l’àmbit de la política lingüística i la reflexió sociolingüística. El volum, presentat recentment a Palma, s’inscriu en un debat que a les Illes Balears no és de naturalesa acadèmica sinó d’aplicació de mesures polítiques urgents.

El concepte clau que articula el llibre és el de sostenibilitat lingüística, una noció que trasllada al camp de les llengües categories pròpies de l’ecologia i que, grosso modo, defensa que les llengües no sobreviuen per inèrcia, necessiten condicions materials i institucionals per mantenir-se vives. Per tant, la planificació lingüística deixa de ser una opció ideològica per convertir-se en una necessitat pràctica.

El pròleg d’Antoni Llabrés incideix en la clau de lectura del llibre, en situar el concepte de sostenibilitat lingüística en el centre del debat públic. A partir de les propostes impulsades per l’Obra Cultural Balear a la Mesa per a la Sostenibilitat, Llabrés en reivindica el caràcter estructural: sense sostenibilitat lingüística i cultural, no hi ha veritable equilibri social ni cultural. Aquesta mirada inicial no només contextualitza el volum, sinó que en reforça la dimensió cívica.

Així mateix, un dels encerts del llibre és fugir tant del determinisme pessimista, la idea que les llengües minoritzades estan condemnades, com del voluntarisme ingenu. Marí no promet salvacions fàcils, al contrari, descriu amb precisió els marges de la intervenció pública en societats obertes i canviants, i planteja factors com els hàbits lingüístics individuals, les dinàmiques del mercat o el pes creixent dels entorns digitals.

Tanmateix, hi ha una confiança de fons en la capacitat de la societat per incidir en el seu futur lingüístic i sense aquesta premissa, qualsevol política queda reduïda a una mera gestió del declivi, una idea que el pròleg de Llabrés també subratlla, però sense ingenuïtat, quan adverteix dels riscos de la inacció política en contextos sociolingüístics fràgils. Llegit des de les Balears, el llibre adquireix una ressonància particular. En un territori marcat pel turisme de masses i per una transformació demogràfica accelerada, la pregunta sobre la sostenibilitat del català deixa de ser abstracta; la planificació lingüística ja no és només una qüestió de normes o de drets, sinó que planteja la possibilitat mateixa de la continuïtat lingüística.

Suscríbete para seguir leyendo