L’equilibri de les coses

«El que és bell és el començament d’allò que és terrible i que encara podem suportar», deia Rainer Maria Rilke. Potser és una bona manera de definir el tarannà del darrer recull de poesia d’Antoni Xumet i Rosselló, La justa mesura del fred, que comprèn els títols La nuesa i el verí, Estígia i Les fulles lentes.

Els poemes que conformen La justa mesura del fred ens remeten a la fragilitat de l’existència, a aquesta insuportable lleugeresa de l’ésser de què ens parlava Milan Kundera: «Sustento amb la mirada / l’aroma del teu món / on la tendra ala d’un ocell / pot seduir l’innocent». La poesia de Xumet té alguna cosa d’orientalitzant, en el sentit d’apostar per una senzillesa formal en la composició, fruit sens dubte d’una meditació serena i equilibrada al voltant d’allò que vol dir i comunicar. El sentiment de la compassió impregna gairebé tots els poemes, la qual cosa els fa pregonament humans i a l’abast de tothom: «Els braços d’una mare / són ports que només / permeten l’arribada». L’observació serena de la naturalesa o la percepció dels detalls aparentment irrellevants són així mateix trets característics d’aquest bell i reeixit poemari: «Allò que més envejo de les aus / no és el domini de les altures, / sinó la seva ignorància del vertigen», uns versos que freguen gairebé la genialitat.

Diu Arundhati Roy, a la seva cèlebre novel·la El Déu de les petites coses: «Velutha havia mort aquella mateixa nit. Què havien trobat, però? No pas la mort. Només la fi del viure». Crec que Xumet ens vol transmetre alguna cosa semblant, en els poemes que integren aquest magnífic recull: «Trepitjar el rostre de la llum / i deixar-hi l’empremta en l’obscur. Tal vegada la poesia sigui això, efectivament».

Suscríbete para seguir leyendo