Biel Mesquida, poesia sense arrambador

El darrer llibre de Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947) és un trast en tots els sentits. Fins i tot en el més espuri, quan es relaciona amb la nosa. I ens converteix en habitants d’un espai disponible i amorf: un hotel enmig d’un paisatge terminal que ja és un panteó a la podridura, on tot és cadaverina i ciment expansiu, villeggiatura desertada. En cap cas arquitectura de l’hospitalitat. I no podem oblidar que és un text que s’escriu al bell mig del reaccionarisme contemporani. Per això el llibre replica aquesta llum negra, ens situa en una mena d’espai vacant que fa lloc a la misèria i alhora pren la forma de la devastació i d’un veritable malson del descoratge i l’aclaparament, de l’oprobi i la vergonya. El paratge d’un exili. Sense deixar de ser un mecanisme de resistència i de com és possible perviure en l’inhabitable. Des de la invectiva i la subversió del poema com a col·lapsologia. I del traumatisme que es projecta sobre les atrocitats, aquesta estrangeria entre el desarrelament, l’opressió afectiva i el batec exacte de la pèrdua. Des de la pell del cos que sofreix i la seva dimensió política, des de la degradació. També des del dolor de l’exactitud i viceversa. Per això escriu amb una lucidesa terrible, que insisteix en el sofriment físic, allò que volen amagar els de sempre, com si el bany d’horror no hagués existit. Un tascó, un trepant que vol esberlar la pedra cega del cor. Com si aquest poema, que és el llibre, fos una immensa cicatriu que batega. Amb tota la nuesa. Una anatomia, amb els detalls crus d’una dissecció, amb tota la seva obscenitat, i que és la memòria que vol negar la infàmia. Aquesta virulència és el niu d’una reflexió moral davant els insults a la dignitat humana que assola el món. I des de les veus d’una solitud irreductible, des de la misericòrdia que hi ha en la veritat que no s’amaga, ni s’oblida, contra la deshumanització descarnada del silenci pregon de la indiferència, i que pretén fer intercanviables els botxins i les víctimes. Des de la desfiguració d’una mena d’apocalipsi, des de la veu d’una sibil·la en aquest temps convuls.

El poema s’alça com un campament, un refugi sense condicions, quan assistim al final de l’hospitalitat com a valor polític, quan triomfa al món la desafecció i la guerra. I Trast envida la reparació i la solidaritat. Quan ja hem après que el nostre anhel de consolació és insaciable. I que no deixa de ser un observatori del que encara són els valors que conformen les comunitats humanes. Amb aquella cura, amb el gest d’allargar la mà. I tot en aquest poema de Mesquida s’encamina a la radicalitat de canviar de vida de què parlava Rainer Maria Rilke. Només cal pensar en l’ànsia d’amplificació vitalista que també proposa el text: creu i delícia, i sentim l’eco expansiu de Verdi i Sandro Penna. Com una calitja sorprenent i incerta, finestres a un altre món possible, però que plana sobre la desolació real. I que fa servir la cultura com a observatori, un ull insomne i ascètic davant la bestialitat, que tresca en la cartografia de l’improbable, entre escumes i bombolles a la recerca d’una silueta humana que prova de persistir sota una cúpula que mai no acaba d’amortir tanta violència. I empeny el poeta a sortir a fora, a la intempèrie. Com un que camina de puntes, o fa passes en una corda fluixa sobre l’abisme. Però que de manera subterrània converteix el text en un breviari d’amor, entre la joia i el turment, sense deixar d’evidenciar el sensualisme que ens arrela a la bellugadissa de tot quant tremola. Amb la mirada d’aquest ull emboscat del desacord, que mostra la inquietud d’unes siluetes esfilagarsades i vulnerables que travessen el text amb tota la seva fragilitat. Quan el poeta és un pedacer. Per això s’assenta sobre aquesta veu de l’imprevist, que cerca posar-nos davant una realitat brescada, l’amenaça constant d’esfondrar-se, i alhora fer avinent la resistència de la canya prima a l’embat del vent més inhòspit, que ens fa receptius a l’experiència de la veritat. Donar part de la laceració, sense tenir por de ser intransigents per tal de trescar en aquesta claredat inoportuna, que no cerca miralls dòcils, i lluny dels miratges d’estabilitat. Perquè es fa càrrec de l’exclusió i del que és més precari. Però no des d’una idea neutra de la catàstrofe, sinó des de l’excepció històrica de cada cas, ben precís i concret, amb pèls i senyals, amb noms i llinatges.

No cal dir que ara s’entén per què es tracta d’un llibre urgent, que s’escriu amb l’esqueix d’un crit, contra les quimeres dels mots, que desfà per tal de fer emergir allò que s’amaga en les fosses. El poeta és com un animal que furga en el llenguatge. D’aquí la irritació que cerca desestabilitzar-nos i fer-nos alenar per la ferida. En una veritable poètica de la immediatesa, que s’escriu des de la impulsió d’un estat d’emergència sota el signe de l’anamnesi, per tal de fer retornar allò que els de sempre volen desfigurar en l’oblit. D’aquí la presència de les milicianes, dels sacs dels cops, dels testimonis, del procés d’exhumació de la guerra incivil que, a més, es fa present en la imatge de Pep-Maür Serra, una postal de l’aflicció i de l’extermini, que ens fa de punt al llarg de la lectura. I que fa pensar el llibre com una mena d’àlbum desfet, amb els cadàvers plantats al bell mig del jardí. És quan entenem que Mesquida ha escrit la seva terra eixorca, gastada, on les vuit seccions s’encasten en un costellam desfolrat per tal de dir aquest ermàs que només admet la improvisació, amb un afany de paraula viva que defuig el retoc, com si aquest poema a trossos l’hagués recollit en el runam pedrenc, on fins i tot els morts han perdut els seus ossos. I hagués esquivat aquell desig de seguir grapejant el poema. A la recerca d’una expressió espontània i despullada, un poema en execució, proper al jazz, que no tresca en l’elaboració premeditada, que fa present el desordre i la inadaptació, que es decanta del virtuós, a la recerca d’una expressivitat emocional que actua en nosaltres en forma de llampecs que obren clarianes on podem pesar les paraules, sense deixar de ser un poema esdeveniment que defuig l’artifici. Els seus fils narratius actuen com a tentacles, un filament urticant en un cos gelatinós fora de l’aigua, al bell mig de la tramoia dels deserts que s’empesca i les seves dramatúrgies. I que, amb els mots d’Arendt, ens fa pensar sense balustrada. D’aquí la seva força emancipatòria que treballa en el creuer entre el retall i l’escapoló, però també entre el sargit i la costura, que fa servir una intuïció profunda que travessa el saladar i les seves eflorescències, però alhora proporciona una bastida de vitalisme exultant, i que mai no actua com un agent doble amb la conformitat. La construcció visceral que pelluca en els valors de la imperfecció i l’inacabat volen contrabalançar la recerca desenfrenada d’absoluts estètics, socials i polítics, i ens inciten a formar part d’un art del desequilibri. Lluny del sublim i en l’expectativa de l’inesperat, i que ens pretén associar a valors llibertaris i a una poètica de la ràbia. Cal recordar que Mesquida és un mestre de les provatures, en l’aup assagístic de Montaigne. I en l’estela de l’excés i els seus imaginaris, que són la seva quinta essència més torrencial. Sempre entre el cristall i el fang, aquesta fulgència embromada que prové dels angles morts dels seus poemes. Sempre lluny de la pulcritud congelada. I amb l’afany de deixar a la vista el budellam del procés creatiu, capaç de detectar el miracle al bell mig de la degradació de la carnisseria. Quan la poesia provoca la cremor de l’ortiga, quan al lector li fa la sensació de ser un animal confús davant la claror que l’enlluerna.

Suscríbete para seguir leyendo