Visconti, la música i el temps

Ara que s’han complert cinquanta anys de la mort de Luchino Visconti (17 de març), potser convé tornar-hi, no tant per veure què hi ha darrere les seves imatges com per escoltar què hi ressona. Perquè en el cinema de Visconti, la música clàssica no és mai un simple acompanyament: és matèria viva, memòria que respira.

Hi ha directors que utilitzen la música per remarcar l’emoció; Visconti, en canvi, la deixa fer. La música no subratlla, sinó que revela. A Mort a Venècia, l’Adagietto de la Cinquena Simfonia de Mahler no il·lustra la decadència del protagonista, sinó que la conté en si mateixa, amb serenor i poesia. Com si la bellesa musical, evidenciés la fragilitat humana.

També a Senso, amb Verdi de fons, la música esdevé espai històric, escenari i consciència. Aquí Il Trovatores és una manera de dir que els personatges viuen atrapats dins una forma que ja no els pertany del tot. L’òpera fa visible aquest desfasament entre allò que fou i allò que encara intenta ser.

I a Il Gattopardo, les imatges del Vals musicat per Nino Rota, són de les que mai no s’obliden, passin els anys. La Cardinale i Lancaster són, per sempre, per aquesta seqüència, part de la història del cinema.

Visconti entenia que cada peça musical arrossega un missatge a través de l’herència. I és en aquest fet on els seus personatges troben el seu lloc. Aristòcrates en declivi, ideals que s’apaguen, cossos que envelleixen: tot passa, però la música ho fixa amb una dignitat estranya, gairebé obstinada.

Cinquanta anys després, el cinema de Visconti ens recorda que la bellesa augmenta si la música adequada l’acompanya, que és en la música on el temps es torna record.

Suscríbete para seguir leyendo