Mistos de fer pets de Julià Guillamon

Presentació de ‘Rascaparets’ a l’Espai passatemps de Santa Maria del Camí.

Dia 9 d’abril de MMXXVI, un horabaixa amb calideses d’estiu, vaig tenir un bon i bell diàleg amb el Julià Guillamon sobre el seu llibre de contes Rascaparets (Galàxia Gutenberg).

El Guillamon és un escriptor tot terreny: El dia revolt és una història de l’exili català, La ciutat interrompuda és una crònica, té narratives de ciències naturals extraordinàries com Les cuques i

{"anchor-link":true}

, ha fet una mena d’autoficció singular com El barri de la Plata i El rellotge verd, biografies de Joan Perucho, Rosa Maria Arquimbau, Josep Palau i Fabre, i Pere Roca, munta exposicions com la de Quim Monzó, Baltasar Porcel i Salvador Espriu i cada setmana fa crítica literària al diari

{"anchor-link":true}

. És un escriptor que fa llibres ben diversos, que no es repeteix mai.

Començ la conversa recordat a un públic atent i entusiasta que umpl l’Espai Passatemps que un rascaparet és un misto de fer pets, o un misto Garibaldi. Els compràvem de petits en una tira de cartró que tenia unes quinze ungletes vermelles d’explosiu que gratàvem per les parets espetegant a les totes.

{"anchor-link":true}

són 150 planes de contes curts que no paren d’espetegar pet-pet-pet-petepet. Només el títol ja et fa entrar en la memòria, en el record, en la metàfora, en la literatura. Són històries curtes, ben escrites, alguns relats són bons de llegir, d’altres et fan ballar el cap. Alguns tenen finals que m’ha deixat bocabadat, d’altres m’han creat dubtes, d’altres m’han sorprès i molts m’han fet pensera. Són contes molt lliures, molt amollats, molt frescs, molts crítics, aquests serien els qualificatius primers.

Baudelaire va dir:

{"anchor-link":true}

. El Guillamon coneix la inspiració i els contes ho mostren i ho demostren.

UNA VEU DE PICAPEDRER DELS LLENGUATGES.

El Guillamon parla aviat i amb una lògica d’un treballador que no perd calada. «No vull repetir-me mai. Sempre intento de fer coses diferents, perquè suposo que soc així. No és una cosa premeditada, sinó que em surt de natural. Quan vaig fer

{"anchor-link":true}

em demanaven si continuaria escrivint sobre el món de la natura, però a mi em sembla que ja ho havia fet, i ja està».

Així com a

{"anchor-link":true}

tenia com a referent a Josep Maria Sagarra i a Les hores noves a Josep Pla aquí ha tengut com a mestre de la tradició a Salvador Espriu. I ha sabut trobar dins aquest gran creador de proses extraordinàries (i, per cert, ben oblidades, molt millors que la seva poesia) aquella tècnica prodigiosa dels titelles de les quals l’escriptor mou els fils per un cantó, i de l’alta qualitat de la sàtira i de la ironia per l’altre, que produeixen situacions d’humor incommensurable. Escoltau els seus mots: «Espriu m’ha donat la pista que podies convertir el teu micromon en una cosa que pogués anar més enllà del que és descriptiu. M’interessava fer contes periodístics. Em va impressionar molt descobrir que coses que tu llegies com a ficcions absolutes eren totalment realistes, moltes inspirades en notícies. Vaig descobrir per casualitat una notícia que deia que havia nascut una girafa al Zoo de Barcelona… Era un conte d’Espriu! I aleshores em vaig adonar que el que ell utilitzava com un pretext per a fabular, per a posar en acció diferents personatges, venia d’un fet real, noticiat. Vaig pensar que era boníssim, i es podia fer a la teva manera. Em venia de gust de posar-ho en pràctica. No l’he imitat, sinó que he agafat el mètode».

LES COSES PARLEN.

Dos croissants normals i un de xocolata a Brioixeria industrial es posen a dir coses. M’entusiasma! Ho trob tan realista, tan hiperrealista, tan sobrerealista! Quan llegesc Un vent enrajolat i pudent, un conte distòpic que m’aterreix un poc, pens en què sembla la vida amb un forat a dins. I ho escric tal com sona! «M’agradaria vestir-me de bus», em dic mentre record aquell conte tan lúcid i divertit Els quatre escafandristes! I tot d’una em refaig. Aquests contes tenen un camp de mines amagat, revenen i et duen a territoris on no havies pensat mai que podries entrar. Tenen efectes lisèrgics? No ho sé. Hi ha contes que són com una rebel·lió amagada, una denúncia en veu baixa, un crit molt elegant!

Una correntia falaguera d’humor del bo recorr el subsol de les frases de moltes d’aquestes històries i els dona aquests aires plens d’ironia, de sarcasme, de sàtira, de grotesc o de finíssima distància humorística sense que es noti cop en sec.

Mentre llegia Breu història de l’art he pensat que m’enviava a un text del mestre John Cheever: «A vegades sembla que aquestes històries em parlin d’un món perdut fa temps, quan la ciutat de Nova York era plena encara d’una llum fluvial, quan se sentien els quartets de Benny Goodman per la ràdio de la papereria de la cantonada i gairebé tothom duia barret pel carrer». Hi ha interseccions entre la mirada de Cheever i la de Guillamon. Els catalans que sobreviuen a la gran ciutat, les aspiracions d’una classe mitjana precària que viu per sobre de les seves possibilitats, l’estupefacció dels ciutadans que no entenen el canvi climàtic, la intel·ligència artificial, ni cap dels canvis tecnològics rotunds de les coses d’ahir, l’absurditat de certes tecnologies contemporànies que ens dominen, la solitud dels perdedors, les festes foranes que esborren les locals (quin meravella el castaween!), la brutalitat de les xarxes socials i tantes de coses enfollidores de la vida convulsa d’ara mateix.

M’agraden les rotacions, les embolicades, les llaçades, les circumvolucions, les regirades, els cargolaments, les enroscades, els aparellaments, les abraçades, els acaronaments, les nuades, les boixades, els nonsense que es teixeixen en els contes guillamonians com si no res, però fets amb una precisió i una exactesa d’un rellotger suís!

Els contes del Guillamon van llatins. No s’entrebanquen, no returen, no quequegen, no s’encarcaren. Tot el contrari. Llisquen, corren, avancen, són correnties de llenguatges que avencen des del principi al final, com si no res, com una festa, i et deixen gust de poc.

L’escriptor de Rascaparets és sensible i sarcàstic, rude i melancòlic, mordaç i irònic, fi i elegíac i futurista i paròdic i compassiu i efervescent, naïf i savi.

Tria personatges que bateguen de bon de veres, cerca escenaris concrets i adequats, troba uns punts de vistes fèrtils i fa cavalcar la prosa amb dinamisme narratiu, però sempre amb les regnes a la mà.

Rascaparets és un llibre que fa companyia!

Post scriptum. Avui dia 16 d’abril, a les 19 hores, a la Galeria Aba Art (Plaça de la Porta de Santa Catalina, 21 B, Palma) es presentarà el poemari Rum-Rum (Cafè Central) de Laia Malo i el

{"anchor-link":true}

(LaBreu) de Biel Mesquida amb la participació dels editors, Antoni Clapés i Ester Andorrà, de cadascuna de les editorials. Lectors dels mil i un sexes de l’esperit, hi estau tots convidats!!!

Suscríbete para seguir leyendo