En principi fou l'emoció

CONTRA.

Els màrquetings necrocapitalistes manipulen les nostres emocions. Els discursos dels polítics manipulen les nostres emocions. Les tecnologies mediàtiques manipulen les nostres emocions. Les xarxes socials manipulen les nostres emocions. Els mercats i el consum manipulen les nostres emocions. La solidaritat i la fraternitat, són antídots contra la manipulació de les emocions?

Com pot ser que aquest abril que arriba tot ple de flors grogues pugui començar així, amb aquesta denúncia grafitera, dura i amb tinta vermella contra els manipuladors de les emocions? Preguntes sense resposta, interrogants que es perden, demandes que queden en là. He fet una prova. He encès el televisor. Un canal qualsevol dels mil i un que tenc a disposició. A l’atzar. I m’he trobat amb la imbecil·litat publicitària a voler, després ha començat el renouer, la fúria i la carnisseria. Primer, bombardejos a Ucraïna, a l’Iran, al Líban i més de 60 llocs. Tot seguit un rosari d’atemptats terroristes amb molt de morts i ferits. I un tsunami d’imatges de cadàvers exhibits des de tots els cantons. I després pasteres i ofegats a la Mediterrània. I més imatges de dones, homes, nins, vells i joves anegats des de tots els cantons.

Estic bé del cap si apag l’aparell i me’n vaig corrensos al sementer i em tir entremig de les flors carabassa de les frèsies salvatges i les ensum intensament molt de temps?

Una vertadera resurrecció! Qued condormit amb aquestes sensacions i sentiments entremig de l’herbei tan verd d’aquesta primavera convulsa i somii que som un habitant herètic de les noves catacumbes.

LLIBRES PER ASSABORIR PRE-SANTJORDI.

Aquest llibre, Sau, comença amb un fresc literari en què s’hibriden una font lírica potent plena d’ecos i ressonàncies, una novel·la històrica forta i una memòria personal i coral plena d’energia alada, tel·lúrica i tendra. Sau (Les Males Herbes), de Ferran Garcia és un díptic en què el bessó és l’esclavatge a la Guinea espanyola a finals del segle XIX on esclata un amor magnífic i complex entre la filla del propietari català d’una plantació de cotó i un esclau. Ja podeu veure els camins durs, poètics i tenebrosos, civilitzats i salvatges per on podreu llegir un text escrit amb la cal·ligrafia d’un mestre de la llengua catalana. Un llibre imprescindible!

Adam Zagajewski és un amic i un mestre, un poeta totterreny i un escriptor d’assaig que poetitza tot quan toca. Ara he passat un guster amb Poesía para principiantes (Acantilado), en una traducció extraordinària d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski, que reuneix vint assaigs, escrits en diferents anys amb objectius diversos (pròlegs o epílegs, conferències o prendre partit sobre algun assumpte); i que tenen com a protagonistes els versos de Rainer Maria Rilke, C. K. Williams, Zbigniew Herbert, Czeslaw Milosz, Wisława Szymborska, Janusz Szuber, Constantinos Cavafis i Antonio Machado o les proses de Józef Czapski, W. G. Sebald, Hanna Malewska i Aleksander Watt. És un d’aquests llibres tan intensos, profunds i alhora bons d’entendre en què mentre llegeixes escoltes la veu d’Adam que et conta i et canta els versos que estima i les proses que adora amb aquell fervor en veu baixa, tan tendre i encantador. Diu: «Uno de los atractivos del ensayo es el desparpajo en que todo puede anudarse con todo: el crac de la bolsa con un poema de Ovidio en el exilio, el vuelo de la golondrina con la técnica narrativa del Ulises». Un llibre per persones amadores de l’otium (oci) savi, de la lectura gustosa que t’ensenya per a la vida i per a la mort.

Un llibre de 13 dones compromeses vingudes a la Catalunya revolucionària de 1936 d’Europa i de l’Amèrica Llatina que estaven regirades per l’avanç de feixisme al Planeta: Dones de foc. Internacionalistes a Catalunya (1936-1939) (Editorial Angle), de Dolors Marin, és un llibre essencial per entendre tot de lluitadores que pel fet de ser dones i estrangeres han quedat en un segon pla de la història. La Marin, amb una prosa literària conjugada amb una saviesa historiogràfica, lluny del academicismes, amb una estructura en mosaic, ens dona a cada capítol el perfil d’una o dues dones. La filòsofa Simone Weil, l’activista Mary Low, les fotògrafes Margaret Michaelis i Kati Horna, l’escriptora Nancy Cunard, la miliciana Clara Thalmann i l’oradora Emma Goldman són algunes de les dones que ens diuen a les clares que la revolució, aquest desig de capgirament de l’ordre social i polític, es va dur a terme a les trinxeres, a les escoles, als mítings, a les revistes i als diaris. El resultat és un llibre coral en què podem veure per un cantó la dimensió internacional de la guerra civil i per l’altre el paper d’unes dones conscienciades que conjugaven teoria i pràctica, que vivien desacords polítics, contradiccions, tensions i arravataments, però que tingueren un paper important en un escenari històric significant. Un llibre per estimar la generositat!

UNS DIETARIS QUE FAN COMPANYIA.

Quina alegria que es trobin reunits en un llibre els Dietaris (Edicions 62) de Marià Manent! No puc assegurar quin dietari vaig llegir primer i que des d’un bell principi em va enamorar. Crec que fou El vel de Maia, que havia guanyat el 1974 el Premi Josep Pla, i on vaig descobrir que aquelles anotacions d’un paisatge, d’unes flors, d’uns ressons de la guerra incivil, d’unes traduccions de poemes de l’anglès m’agermanaven amb aquell mestre d’un català vivíssim, novell, exuberant com els dels meus mestres Mercè Rodoreda, Philippe Jaccottet i Josep Pla. Gràcies a la bella introducció dels Dietaris d’Arnau Vives-Piñas, sabem que Manent, als 15 anys, va començar a escriure aquelles plaguetes amb la seva lletra de cal·ligrafia anglesa. El mateix Manent va decidir com havia de ser el pas d’aquells quaderns al llibre i va dir ben clar al seu fill Albert abans de morir que no volia que es fessin nous llibres a partir de notes inèdites. El corpus està format per quatre títols en un volum que apleguen entrades des de 1918 fins ala data de publicació. A flor d’oblit (1968) i L’aroma d’arç (1982), El vel de Maia (1974) on hi ha la joia de bibliòfil Montseny Zodíac d’un paisatge (1948). En apèndix s’han afegit textos publicats a la premsa.

M’entusiasma la sensorialitat d’uns llenguatges que copsen els canvis de la llum, els detalls del pas de les estacions, la sensibilitat davant mirades íntimes de qualsevol cosa, especialment de les flors, els calfreds de les olors, l’espectacularitat dels paisatges, les tragèdies de la guerra... «La vida passa, es fon, i torna, i brilla». I per afegitó les notes de lectures, les relacions amb amics tan significatius com Eugeni d’Ors i Josep Carner, i aquella escriptura de cada dia per obrir-se, per dir-se, per salvar la vida dels mots amarant-los de si mateix. Un llibre-tresor!

Suscríbete para seguir leyendo