La paraula que no demana permís

La concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Biel Mesquida no és només un acte de justícia literària, sinó també una celebració de la paraula viva, inquieta i radicalment lliure. Mesquida ha fet de l’escriptura una forma d’existir, una manera d’habitar el món amb tots els sentits desperts, sempre a la recerca d’una llengua que batega entre la memòria i el desig.

Hi ha autors que escriuen i a la vegada construeixen una veu. Mesquida pertany, sens dubte, a aquesta estirp. La seva obra, travessada per una sensualitat intel·lectual i una voluntat constant de ruptura, ha contribuït a eixamplar els límits de la literatura catalana contemporània, emprant expressions i conceptes que ens permeten parlar de «literatura mesquidaniana». No ha demanat permís per innovar, ni ha cercat la comoditat de les fórmules previsibles.

Aquesta mateixa energia es pot reconèixer en les seves darreres pàgines setmanals al suplement Bellver, tot un honor comptar amb el nostre Mesquida com a columnista. Bellver no seria el mateix sense els seus mots, sempre encertats. A cada columna, lluny d’academicismes, hi desplega una mirada lúcida i sovint provocadora sobre la cultura, la llengua i la vida quotidiana. Són peces que no només es llegeixen: es respiren, es discuteixen, es recorden.

En temps de soroll i de presses, la veu de l’Amic ens recorda que la literatura encara pot ser un espai de resistència, de bellesa i de veritat. I això, avui, és més valuós que mai.

Suscríbete para seguir leyendo