De l’estigma a l’orgull: la història de les gallufes

«Les mares es pensaven que només collíem oliva. I no! La veritat és que ho passàvem molt bé».

Aquestes paraules, d’una de les protagonistes del llibre Gallufes!, de Francesc Vicens Vidal (Palma, 1977) són un record nostàlgic que comparteix la majoria de les dones del Pla de Mallorca que cada any partien a muntanya –així ho diuen elles– a collir oliva a les possessions de la Serra. Tanmateix, com evidencia l’autor, aquella vida aparentment alegre suposava treballar i viure en condicions sovint molt dures.

El llibre Gallufes!, editat per El Gall Editor, és un interessant estudi fet a partir de la memòria oral de vint-i-una dones de Maria de la Salut, Llubí, Ariany i Sineu nascudes entre 1929 i 1945 i entrevistades per l’autor. Totes elles, de joves, anaren, entre els anys quaranta i seixanta del segle XX, a collir oliva a possessions de la Serra per contribuir a l’economia familiar, com havien fet les dones del Pla de moltes generacions anteriors.

Amb aquesta acurada investigació, Vicens Vidal documenta la feina i les vivències d’aquelles nines i al·lotes d’entre dotze i vint anys. La majoria no cobrava amb doblers, sinó amb mesures d’oli, l’or líquid que mancava a la seva terra. Partien de ca seva amb una caixeta amb roba i una altra amb menjar, a collir oliva a les possessions de Sóller, Valldemossa, Bunyola i Alaró, on vivien durant diversos mesos. A Sóller i a Valldemossa les collidores del Pla eren anomenades gallufes (a Bunyola els deien porxeres), un malnom sovint despectiu que distingia les collidores foranes -que passaven tota la temporada a la possessió- de les collidores del poble, que anaven i venien cada dia a peu.

L’autor descriu amb detall com la separació de la família, la convivència amb altres joves, la duresa de la feina, l’exigència i la vigilància estricta per part dels majorals, i en alguns casos l’explotació infantil per pura subsistència, les obligaven a créixer abans d’hora. Per a aquestes collidores externes anar a muntanya era una escola de vida on aprenien a treballar en condicions extremes, sense drets laborals, a fer el cap viu, a relacionar-se, a ser solidàries i també a viure en unes circumstàncies totalment diferents a les que estaven acostumades. Vicens afirma que l’experiència d’anar a muntanya es convertia en una mena de ritual de pas cap a la vida adulta.

Paradoxalment, malgrat la duresa del treball en precarietat de condicions (llargues jornades pràcticament sense descans, sovint amb mal temps, pressió i control dels majorals, ferides a les mans...) es generava també un espai inesperat de llibertat que les entrevistades recorden amb nostàlgia. Lluny de la vigilància constant de la família i de les autoritats, moltes joves experimentaren una forma d’independència que difícilment haurien tengut a ca seva.

Vicens Vidal destaca, a més, el sentiment de comunitat pròpia entre les collidores, creat a partir del treball, de la vida quotidiana compartida, de l’amistat amb altres al·lotes i del fet de compartir música i ball amb les companyes de feina i amb alguns joves del poble on romanien, que les visitaven en acabar la feina. Formaven una petita comunitat amb normes i vincles propis, diferents als de les viles d’origen.

El llibre mostra com aquelles joves construïren una autèntica xarxa de suport mutu basada en l’ajuda entre les majors i les més joves i la solidaritat davant les dificultats de la feina. Compartien treball, espais, cansament, tasques, confidències i també moments d’alegria i de lleure. D’aquesta experiència col·lectiva sorgia una complicitat profunda que avui podríem definir com a sororitat. Aquesta vida en comunitat no només feia més suportable la duresa del treball, sinó que els permetia, sobretot a les més joves, descobrir la força de la cooperació i el sentiment de pertinença a un grup que les acollia i les feia créixer.

Patrimoni immaterial

L’autor també aprofundeix en el paper de les gallufes com a servadores i transmissores de patrimoni immaterial. Durant les llargues jornades de feina i el temps que passaven als porxos o a les casetes de les dones, compartien i aprenien cançons, gloses, romanços, balls, dites o maneres de parlar i de fer. L’autor, com a musicòleg, dedica un extens capítol, titulat Cantar i fer feina, ballar i fer festa, a la presència i importància de la música al tall de collidores i durant les vetlades, i també ens ofereix un recull de gloses relacionades amb la tasca de collir oliva.

L’autor ha aconseguit, a partir de la memòria de les dones entrevistades, recuperar l’univers cultural de la feina i les vivències de les gallufes: la música, la paraula i el lleure. El llibre evidencia que aquelles dones no només eren imprescindibles en la producció de l’oli, sinó que, sense pretendre-ho, es convertien en servadores i difusores d’un llegat cultural que anava molt més enllà del treball al camp i que formava part del seu dia a dia.

Amb aquest estudi Francesc Vicens Vidal aconsegueix posar en valor i dignificar la feina de les collidores d’oliva del Pla, convertint en motiu d’orgull el mot gallufes, abans despectiu i considerat un estigma als pobles on anaven a collir. Gràcies al llibre, el terme gallufes esdevé testimoni i símbol de treball, força, independència, dignitat i solidaritat, una autèntica sororitat que unia i sostenia aquestes dones en les llargues i dures estades a muntanya.

Suscríbete para seguir leyendo