Fotògraf de la vida

Hi ha fotògrafs que retraten allò que passa, i n’hi ha d’altres que semblen retratar allò que queda. Oscar Pipkin pertany clarament a aquest segon grup. Les seves imatges –sobretot les de personatges– no cerquen l’espectacle, sinó la persistència silenciosa de les coses: una mirada fugaç, una boca a mig somriure, una ma que escriu i descriu. L’ànim i la vida, en definitiva. No sé si la seva obra és nostàlgica. Tal vegada sí, però no d’una nostàlgia plorosa, sinó d’aquella que sorgeix quan descobrim que el temps té textura. Mirant les seves fotografies, un té la sensació que els personatges respiren, que continuen fent el que saben fer fora del marc. No hi ha artifici, ni manca que fa. Pipkin sembla confiar en la paciència, en l’instant que no demana permís.

M’atur davant les seves imatges amb la mateixa actitud amb què escolt Bach. Potser perquè hi reconec un fragment de vida, o perquè, sense saber ben bé per què, intuesc que allò que es mostra és veritat. En temps de la immediatesa visual, la mirada de Pipkin reconforta. Ens recorda que el món no ha de ser embellit constantment per ser digne d’atenció.

No necessitam excusa per parlar del gran fotògraf, però he de dir que en el passat Bellver publicàrem una fotografia seva feta a Blai Bonet sense indicar-hi el nom de l’autor. Demanam disculpes per l’omissió i deixam constància que haver posat el nom ens hauria donat més credibilitat. Publicar una imatge de Pipkin honora a qui ho fa. Ell, l’artista, no necessita promoció.

Suscríbete para seguir leyendo