Evidències íntimes

PAISATGE INTERIOR.

Ja som a l’enfront del camp, just devora una paret seca en què les falgueres per mor de les humitats creixen entre les pedres, i pens que el final de l’invisible, aquesta transparència que prediquen a les totes el món dels negocis, de la política i de les xarxes socials, marcarà l’arribada d’un paisatge inhumà. M’afic dins una cova per defensar-me dels trons i llamps d’una tempesta inacabable i amoll una llista d’imprecacions: resistiré l’ordre de transparència, refusaré mostrar la meva intimitat, no deixaré que em girin a l’inrevés com un guà. Contra l’allisatge general de les vides, contra la construcció accelerada d’un món sense negatiu, sense destí, sense esdeveniment, cal defensar les màscares, els replecs, la noblesa i l’essència del secret. Un llamp molt pròxim em mostra la resplendor i l’ombra. Qued enlluernat, només una ombra vertadera permet a les llums que es manifestin. Sent el vol d’un falcó a tota que xiscla.

Animal, vegetal, mineral, tot es fusiona en una eufòria. Revigoritzat per aquest aire aquós ple d’electricitats de les quals emana una gràcia tenaç, em trob dins una caixa de ressonància en què puc sentir les plaques tectòniques de les nostres vides. No hi ha res escrit a l’atzar, tot és calculat, precís. Per orientar-se cal trobar el perquè i el com dels encadenaments, de les associacions diverses, en una paraula, de les regles del joc que el cronista ha amagat sota la tela teixida del text. La lectura esdevé un joc de pistes del qual no se sap mai si és la descoberta d’un sentit preexistent o bé la invenció d’un recorregut inèdit. O una combinació paradoxal d’ambdues possibilitats.

SOBRE OBRES DE PEP DURAN.

Coses i objectes que viuen dins els territoris de l’oblit, materials desfets de mala mena, lligalls de planes menjades pel peixet d’argent, andròmines trobades per l’atzar, llibretes escorxades, amb burots i amb gargots sense trellat, papers de l’àvia, patrons de vestits que feia l’àvia, papers tudats i perduts dins el dolor de cada dia, papers domèstics que no valen res i que no vol ningú, papers teatrers estesos dins les golfes de les desaparicions, pedaços, teixits, fils, restes de coses que no recorda ningú, etc. Enganxa i flueix conjunts d’elements heterogenis, angles de percepció distints. Tots aquests materials són els que Pep Duran munta, manipula, reforma, apila, perverteix, desfà, encola, clava, intervé, repinta, i despinta, grafiteja, retalla, associa, descoloreix, emblanquina, desvetla, trunyella, broda i desbroda, esborra i desdibuixa, reanima imatges i fa les mil i una operacions amb la matèria grisa cerebral d’un artista que amb aquesta construcció de sentit i de sentirs es forma i ens forma, basteix històries complexes que s’aguanten a l’aire, ens ofereix el diari íntim de les seves emocions, l’arxiu vital de les seves lluites, dels seus fracassos, de les seves vindicacions, dels seus reviscolaments, el collage trencadís a partir d’un ull interior extern que veu de per totes bandes alhora, el film que l’ajuda i ens ajuda a viure. Pep Duran ens regala una obra oberta que no acabes mai de veure. Aquí hi ha la seva victòria més secreta. El revers del quadre.

QUAN TENIA TOTES LES AUDÀCIES! (Sobre uns poemes de Verticalitat i delinqüència, de Meritxell Cucurella-Jorba)

El món és ple de mots. Massa mots? Potser. I tu, acarnissadament, vols eliminar els massa explícits, els massa demostratius, els massa unívocs i tirar-los per la borda. Adores els no-dits que se senten com un mormol davall davall, que fan buidatges de les cicatrius deixades per tantes guerres d’amor, que interfereixen en les falles del teu cos desitjant. Tot amenaça, tot fer, però només el silenci de les paraules és gran i tota la resta és feblesa. Fas sentir al lector que has sostret alguna cosa. L’emoció apareix en el buit. Buides els textos al màxim com si fossin escultures. Coneixes l’art de depurar.

Un sentit agut del detall. Aquesta ingenuïtat fingida, però constant. La música vivíssima. Aquest saber riure’s de si mateixa. I aquesta fuitor, aquest desgavell, aquesta cantata de soprano que tapa la primera mirada del lector pot ser el miratge d’un ésser atrapat per l’absència que no gosa dir el seu nom. Que cal trobar quan es conjuguen coincidències de pensaments, de pulsions, de circumstàncies, de sorpreses, de sensacions, i tot s’electritza. I arribes a l’estupefacció de veure de quina manera les coses s’encontren i ressonen unes amb les altres. Com un cos en el qual descobreixes una nova porta d’entrada.

És molt ambiciosa. Vol escriure un tractat sobre com no desaparèixer del tot. Hahahahah! I ens ofereix una Ars amatoria que tenyeix el poema amb lletra blavissa amarada de respiracions i tot un deixant de metàfores que impulsen i persegueixen el daltabaix, l’excés, l’enamorament que cap dins un berenar de pa amb formatge i les paraules rosegades de l’amat, aquella impressió de semblar mentida el que és veritat, la geolocalització de l’objecte de desig per pensar-lo en la direcció exacta com una lectora aplicada del seu llibre d’hores, i aquest desencert verbal alat que fa diana quan la dicció s’acaba i només queda el perfum sonor de l’eco d’uns harmònics dins la transparència de l’aire.

Trob la vertical i, delinqüent que som, buid tota l’arena dels rellotges. No hi ha temps per perdre. Em dedic a sargir instants i a ripuntar fanfares tristes. No hi ha temps per perdre. Somniador de mena, puc sentir la gravetat fonda que els teus poemes produeixen en la meva còrpora i em fan baixar al fons dels fons de l’esperit on s’estotgen les possibilitats de la matèria viva i vivificadora. No hi ha temps per perdre. Calles i dius tot el teu no-res amb un gest que ve de molt lluny i m’encalenteix com una carícia. No hi ha temps per perdre. Escrius dins el biaix, dins la gaia, dins els marges, dins l’impossible dels angles morts, crees l’inexistent. No hi ha temps per perdre. Fenys sempre seguit el tu amb les mil i una temptatives del cant per descobrir el secret que posseeixes: la resurrecció per la paraula.

Suscríbete para seguir leyendo