‘Jump Jim Crow’ i els 250 anys de la fundació dels EUA

El pròxim 4 de juliol, els EUA celebraran els 250 anys de la seva independència i el seu inici com a estat nació (hi ha una web oficial: freedom250.org). La commemoració no podia caure en un any pitjor, si és que es té en compte la baixa valoració que molts països tenen dels EUA. Aranzels comercials, amenaces d’invasions de territoris sobirans, segrestes de caps d’estat, abusos policials... fa que alguns, segurament, se’n facin creus d’una tal dubtosa celebració.Ens agradi o no, emperò, l’aportació musical d’aquest país en els darrers 250 anys és indubtable i hi ha motiu per celebrar. Tant si es consideren els gèneres i els artistes d’arrel europea com els autòctons, els EUA ha donat forma a la música global dels darrers gairebé tres segles. S’han creat nou gèneres i balls com el jazz, el xarleston, el foxtrot, fins a arribar al hip-hop i s’ha fomentat al mateix temps la tradició clàssica d’origen europeu. Louis Armstrong comparteix panteó amb Aaron Copland y Leonard Bernstein. El rock, el rap, la salsa i el reggaetón incorporen sons d’aquí i allà, però tenen nom i llinatges dels EUA que van de Michael Jackson i la Motown fins a Taylor Swift i Bad Bunny. Del més exquisit al més comercial, tot ha trobat cabuda en aquest país.

El gust, com sol dir-se, és una cosa personal. Cada un de nosaltres, posats a triar una cançó o un músic que representa aquesta rica història, triaria coses diferents. ¿Thelonious Monk o Willie Nelson? ¿L’Adagio per a cordes de Samuel Barber o Tutti frutti de Little Richard? Adoptant un criteri històric, i no just artístic, gosaré dir (i qui agosarament!) que la cançó més important dels darrers 250 anys és Jump Jim Crow. Als EUA tota la música està marcada per la cultura negra: de Gershwin a Bob Dylan, no hi ha cap estil, gènere o músic que no hagi estat afectada, d’una manera o una altra, per l’experiència musical afroamericana, i Jump Jim Crow és el tema més emblemàtic.

A principis del segle XIX, la forma més normal d’entreteniment eren els minstrels shows. Eren vetllades de varietats amb números musicals i de circ, obres de teatre curtes o esquetxos còmics. Era com encendre la televisió o l’ordinador i surfejar de canal en canal, un poc d’això i un poc d’allò, sense profunditzar en res. Al voltant de 1830 un actor blanc, T. D. Daddy Rice va inventar-se un esquetx que va convertir-se en el número més popular de tot el segle XIX nord-americà, com si ara diguéssim aquell Despacito de fa uns anys o aquella Macarena de fa dècades que ens va perseguir sonorament durant uns quants estius.

Insòlitament, Daddy Rice va presentar-se davant el públic amb la cara emmascarada. Possiblement va agafar un tros de suro socarrat i va embrutar-se la cara amb el carbó, fent creure que era negre, si bé la gràcia era que el públic sabia que no ho era. Amb la cara ensutjada va cantar i ballar un tema que va acabar per titular-se Jump Jim Crow. Jump o bot perquè ballava sense cap mena de coordinació o gràcia. Jim perquè va dir ell que un tal Jim l’hi havia ensenyat. I Crow perquè el dit Jim era negre com un corb (crow). Rice va inventar-se la llegenda que havia après aquella cançó d’un pobre negre, coix, discapacitat i deficient mental, que no sabia xerrar bé, es movia amb dificultat (clar: era minusvàlid) i que en resum era un ésser humà tan defectuós (negre, discapacitat i analfabet) que feia riure a tothom. Avui en dia aquell personatge fictici té un museu a Michigan: jimcrowmuseum.ferris.edu.

A YouTube hi ha moltes versions d’aquesta cançó de Daddy Rice. La música és una giga, un ball escocès o irlandès, possiblement; la lletra, en més de 200 anys, ha anat variant i cada intèrpret li ha anat posant versets nous, adaptant-la al públic del moment. En tot cas, no hi ha res d’afroamericà a Jump Jim Crow. A més que la melodia és europea, els negres no van xerrar mai en el dialecte que Daddy Rice els assignava; i els negres no eren més discapacitats que els blancs. La crueltat, ben dosificada, sol ser una fórmula que no falla que encara l’utilitzen comediants quan estan davant el públic. Daddy Rice, emperò, sense adonar-se’n possiblement, acabava d’inventar un gènere d’entreteniment nou, el blackface, el còmic i el cantant amb la cara untada de morques. Una dècada després de la invenció de Daddy Rice, els músics i comediants negres van entendre el potencial d’autoridiculitzar-se i van començar a actuar ells també emmascarats. Era com els miralls de cals barbers d’un temps que reflecteixen un reflex d’un reflex infinitament, en aquest cas, l’actor o cantant negre imitava un blanc que imitava un negre.

Com a resultat de la Guerra Civil dels EUA, el 1865 es va abolir l’esclavitud, però els estats del Sud ressentits per haver perdut la guerra van començar un procés legal per recuperar el dret a l’esclavitud o, en tot cas, a un estat el més semblant a l’esclavitud. El conjunt de lleis de segregació racial i de dues vies legals per a blancs i per a no-blancs (grup que podia incloure blancs catòlics, irlandesos, italians i els menorquins de Florida) es va denominar Jim Crow Laws, fent nom per la cançó que deshumanitzava els negres. Moltes de les lleis de Jim Crow van existir fins al 1965 quan es va instaurar el Civil Rights Act, la fi oficial de la segregació i la discriminació. No hi ha músic ni gènere musical que pugui evitar no reconèixer que el fet fonamental de l’existència dels EUA, l’esclavitud, va iniciar-se i reiniciar-se amb una cançó, Jump Jim Crow.

Suscríbete para seguir leyendo