'Haceldama': Un Blai Bonet apassionant

LA NOVEL·LA D’UN POETA VER.

Devers l’any 1967 vaig llegir Haceldama (Edicions Aymà, 1959), i m’entusiasmà. En aquells temps de la meva joventut, en Blai Bonet s’havia convertit en amic i mestre, i des del primer moment el vaig veure com un escriptor avançat en el seu temps, un poeta que feia paraula viva més enllà de les classificacions escolars dels gèneres literaris i els tòpics sobre la literatura. Era creactiu, volcànic, eixamplava els llenguatges, destrossava els llocs comuns i la tradició corcada.

Ara de bell nou acab de llegir Haceldama (Club Editor), en la edició íntegra a cura de Nicolau Dols, i he tornat a sentir les fulguracions, les electricitats, els captrèmols d’un text que puc donar testimoniatge que és poesia de la bona. Hi ha una mescladissa d’escriptures, una experimentació de llenguatges, una visió cinematogràfica dels fets en què es conjuguen monòlegs, cartes, informacions, diaris, que converteixen el llibre en una polifonia que crea atmosferes, descriu estats, narra sensacions i ens mostra una galeria de personatges atacats, tocats i emmalaltits per la guerra incivil. Tota l’obra ens ofereix un Blai que surfeja els esdeveniments, que s’introdueix en el cor dels protagonistes i dels secundaris, que veu aquell panorama coral d’humans amb un ulls amarats de llibertats en què el seus destins formen un ordit i una trama contats amb una creativitat inventora extraordinària.

He parlat amb el curador Dols perquè tenia molta curiositat per saber quina havia estat la seva feina. Escoltau: «He partit del manuscrit conservat a l’Arxiu de l’Administració Central de l’Estat, on es conserven tots els originals presentats a censura, i també d’un mecanoscrit idèntic amb correccions a mà conservat a la Casa Blai Bonet de Santanyí. D’aquestes correccions n’hi ha que són clarament fetes de mà de l’autor, amb tinta blava, i d’altres que són d’un corrector, amb tinta vermella. Les edicions conegudes fins ara aplicaven aquestes correccions editorials fetes amb tinta vermella. Jo les he descartades, excepte les que clarament corregien lapsus. Moltes de correccions lingüístiques eren fruit d’una aplicació rígida de la normativa, que confonia, per exemple, correcció amb presència al diccionari, i no és el mateix. Les modificacions del corrector varen fer perdre frescor al text».

Hi va haver moltes de confusions entre dos títols, Haceldama i El mar, que ara corresponen a dues novel·les ben diferents. El Dols recercador m’ho ha explicat amb claror diàfana: «A l’epistolari sovint no queda clar quan l’autor parla del que nosaltres coneixem com El mar i quan parla d’Haceldama. He arribat a la conclusió que hi va haver una època prèvia a la publicació de les dues novel·les en què els dos llibres varen dur els títols intercanviats. És normal pensar-ho tenint en compte la fascinació que la figura de Judes té per a Blai Bonet [i per a molts autors contemporanis, basta llegir La figura de Judes a la literatura, de l’enyorat Josep A. Grimalt] i la sentència ‘Un fill és com el mar’ amb què s’obre el magnífic monòleg de la mare del protagonista d’Haceldama. També es va dir El silenci i el mar, aquest llibre. I s’ho va dir perquè el tema del llibre és exactament aquest: el silenci. Mira per on, Silenci és el títol de la famosa novel·la de Shusaku Endo, que funciona com una transposició del tema de Judes al Japó del segle XVII. I torn al tema d’Haceldama: el silenci davant la injustícia i el retrat dels qui veuen i callen i no donen testimoniatge és un tema molt blaibonetià, i aquí ens posa més davant les negacions de Pere [amb recursos literaris del text que hi al·ludeixen] que davant la traïció de Judes [a què al·ludeix un títol que, com dic, inicialment no devia ser el d’aquesta novel·la]».

LA INTERSECCIÓ DE DUES NOVEL·LES.

Quan li deman al professor Dols em respon ben clar: «Les misèries de la guerra, però vista des de dos llocs diferents. A El mar, des de Mallorca, on no hi ha front, excepte l’episodi de Manacor; a Haceldama, des de Catalunya i el front d’Aragó; i, als dos llibres, com sempre, les dificultats d’uns joves de créixer i obrir-se al món amb llibertat».

I en demanar-li com veu l’estructura i l’estil d’Haceldama que alguns crítics entre els quals Jaume Vidal Alcover, qualificaren de confusa, sense sentit unitari, plana, inacabada, etc. em contesta: «Primer de tot els puc qualificar: l’estructura i l’estil són magnètics. S’hi veu un intent tècnic de canviar de punt de vista: capítols narrats per un cronista identificat al text amb el nom de l’autor, un capítol presentat com a part del diari de guerra del protagonista, capítols escrits a posteriori pel protagonista, un fragment transcrit d’un relat oral de la mare del protagonista, unes cartes d’observadors externs, i tot aquest esforç limitat i saturat per un estil líric i sentenciós amb concessions al llenguatge col·loquial. Onsevulla que trobàssim un fragment d’aquesta novel·la descontextualitzat, veuríem que és un text de Blai Bonet».

I afegeix: «És la segona de les cinc novel·les de l’autor, per a mi d’escriptura més segura que El mar, però sobre això hi ha opinions diverses i, com ja he dit, inconfusiblement blaibonetiana per l’estil de novel·lista-poeta. No som capaç de fer una escala de qualitat entre les obres de Blai Bonet. Hi tenc preferències, naturalment, però no surten del pla personal. De les novel·les [n’he editades tres de les cinc], Haceldama sempre m’havia atret, ja des de l’època d’estudiant. Ara, després d’haver-me passejat tant per totes les seves obres, Haceldama i Míster Evasió, d’entre les novel·les, i L’Evangeli segons un de tants i Cant de l’arc són els llocs on sempre torn».

EL CATALÀ LITERARI D’EN BLAI.

Quan interrog el poeta Dols sobre l’expressió «mescladet, mescladet», que era com en Blai qualificava el català literari, em diu: «Era una proclama de llibertat de qui sabia que l’ús de la llengua ha de ser part important de la creació artística. És el contrast entre aquesta visió de la llengua literària i el motle imposat del corrector el que em va fer reaccionar en el sentit de restaurar l’original així com l’autor havia volgut que fos. Corregir Blai Bonet com qui corregeix el text d’un diletant poc avesat a la llengua estàndard em pareixia un escàndol. Els escriptors bons són importants per a l’evolució de la llengua perquè tenen accés a molts diversos registres. Limitar-los i reconduir-los a una llengua sense relleu és com declarar que la llengua és morta i que ja no evoluciona. Això no és una indulgència plenària que pugui adduir qualsevol, però davant una figura com Blai Bonet hi ha poc a dir».

‘Post scriptum’.

El 17 de març de 2026, a les 19.00 hores a la Casa Blai Bonet, de Santanyí, el curador de l’edició, Nicolau Dols, presentarà Haceldama. Hi estau tots convidats!

Suscríbete para seguir leyendo