Els aucells? meravellosos

Ho són, meravellosos: volen, tenen cossos gràcils, vesteixen bells plomatges, emeten sons que sovint son agradosos a l’oïda humana, fan viatges migratoris que semblen impossibles, construeixen nius o habitacles sorprenents... Cert que sorprenen l’estruç que no vola, el voltor o el virot que en terra no son gens gràcils, el kiwi, el plomatge del qual no interessaria ningú en una passarel.la de moda, la veu del corb, aspra i ronca, el modest tragí del teulader urbà... Però, també això ens fascina si sabem observar-ho com el que és en cada cas: una mostra de la diversitat de les més de 10.000 espècies d’aus que poblen el planeta.

Però, a més, els humans hem dotat les aus de noms, caràcters i significats. Tenim figures de mussols estergides en pedres de fa prop de 5.000 anys. Sabem de la importància dels lloros i colibrís en les cultures americanes d’abans de l’ocupació europea. Sabem de la importància de l’observació de les aus per fer pronòstics en temps clàssics... I sobretot, des de quan menjam pollastres, ànecs o coloms de cria domèstica? Breu: no hi ha cultura humana sense relació amb els aucells.

Per això, l’aportació que fa Andreu Carretero Serra a Els ocells de les rondalles meravelloses (Alcover / Amades / Valor), publicat per Cossetània (2025) és destacable i està molt ben fitada: quins són, proposa, els aucells presents en un àmbit concret de la nostra cultura, en els nostres contes meravellosos? En quins relats de la literatura oral hi surten bé com a protagonistes bé com a auxiliars dels herois i heroïnes bé com a comparses o com a simples citacions? Quines espècies d’aus son presents en els imaginaris culturals de les societats que compartim, la llengua catalana?

Carretero Serra ha pouat en tres fonts formidables, riques: l’Aplec de rondaies mallorquines d’En Jordi des Racó, d’Antoni Maria Alcover (especialment en l’edició crítica de Josep A. Grimalt i Jaume Guiscafrè, publicada per l’editorial Moll), la rondallística continguda en el Folklore de Catalunya de Joan Amades (editorial Selecta), i els vuit volums de les Rondalles valencianes d’Enric Valor (Edicions del Bullent). Tres vertaders monuments etnològics, folkòrics i literaris. Del seu escorcoll acuradíssim, Carretero n’ha tret una relació considerable d’aucells: de l’àguila al busqueret, de l’alcatràs a l’abellerol, del puput a l’òliba, del tord a l’oriol.

L’autor limita el seu estudi a la presència dels aucells en les rondalles meravelloses o prodigioses, les que cavalquen entre el món real i l’imaginat, on passen coses impossibles d’explicar amb les lleis físiques. Contes de llarga i fecunda tradició oral. Relats on hi ha presències i fets màgics, inexplicables des de la raó, on és possible la meravella. Històries que passen en un món que és i no és alhora, en un temps en què les aus parlaven... Diu Carretero: «Crec haver retut una honorança a tres eminències, haver suscitat l’interès per una herència patrimonial, fent ús de l’arqueologia narrativa, i, per què no, haver fet venir ganes de llegir o revisitar les nostres rondalles meravelloses» (15). De meravella.

Suscríbete para seguir leyendo