Sant Antoni és un bon sant

Tenim el llibre que comentam distribuït en dos grans capítols:

1. Sant Antoni Abat, l’amic de Déu, el sant més estimat.

2. Sant Antoni Abat, festa popular de Muro.

I dins cada un hi trobareu un ventall minuciós i exquisit del sant Antoni més universal i alhora més murer que mai. Aquest és un llibre no només per als mureres i les mureres, és un llibre per gaudir del pou savi i esponerós de la nostra cultura, la nostra manera de ser i de comportar-nos, per entendre les accions i reaccions peculiars que mostram, i perquè qualsevol persona que ve per primera vegada a Mallorca hauria de llegir i copsar-ne tots els matisos si vol entendre el tarannà únic i extraordinari de les persones que convivim a la roqueta.

Foc de sant Antoni

Si les malalties s’atribuïen a un càstig diví per mor dels pecats comesos, era lògic que s’encomanàs als sants la protecció contra aquestes malalties.

Tanmateix la malaltia produïda per l’ergotisme –tocats de foc- és una intoxicació causada pel consum accidental de certes espècies, que afecta el sègol i altres gramínies. Però aquí, aquest ergotisme gangrenós no existia per la senzilla raó que aquest cereal era gairebé inexistent en el camp de Mallorca; per això l’hospital de Sant Antoni rebia malalts amb altres signes cutanis. Tanmateix tot s’amara en el substrat del record de la mort del sant en la calor del desert o la seva lluita contra el foc de l’Infern.

Atributs: La Tau, la creu de sant Antoni, la campaneta, el porquet, el foc de sant Antoni, el llibre. Els frares de sant Antoni de Viana a Mallorca s’establiren a l’illa tot just després de la conquesta cristiana de 1229, i s’establiren on actualment hi ha el claustre de sant Antoniet, al carrer de sant Miquel.

La supressió de l’orde antonià a Espanya, l’any 1787, i que a Mallorca s’informà l’any 1791, però que no va tenir gaires repercussions a la pràctica, m’ha fet pensar amb la prohibició de la Sibil·la de l’any 1553 que, tanmateix, a Mallorca tampoc no tengué gaires repercussions.

Van tenir la protecció de papes i reis, amb un seguit de privilegis i gràcies. Sobretot amb les guardes del porcs, com hem comentat, i amb la rifa del porc. I també les bul·les pontifícies que els atorgaven en exclusiva l’administració de les capelles, confraries, obreries, almoines sobre sant Antoni, que depenien de la casa antoniana de Ciutat.

La devoció a sant Antoni de Viana a Muro la trobam ja en el s. XIII, i es manifesta amb les deixes pies de murers i mureres a finals d’aquest segle a favor del sant. També la primitiva capella de sant Antoni de Viana dins el temple parroquial de Muro de finals del segle XIII i principis del XIV, segons el testament dictat pel prevere murer Jaume Mollet, que el 1414 manifestava: «Vull esser enterrat a la tomba de la capella de sant Antoni de Viana per mi construïda». Aquest sant home de la vila també fundà dos beneficis sacerdotals a perpetuïtat a l’església parroquial de Sant Joan de Muro.

Que Muro és un poble eminentment santantonier queda explicitat amb les altres imatges de sant Antoni Abat venerades a Muro. I l’obreria de sant Antoni de Viana de la parròquia de Muro, on els candidats obrers havien de ser «persones de conducta irreprensible, cristians vells i de provada reputació catòlica», nomenats pel rector i l’Ajuntament, un altre apartat que vos entusiasmarà. I que el sant era tengut amb estima entusiasta ens ho recorda en el «Sant Antoni fa l’acapte!», on els obrers malavejaven dur-lo a terme just acabades les messes. És clar que l’ornamentació i conservació de la capella de sant Antoni comportava unes despeses que havien de suportar: una llàntia nova de llautó, les aranyes de vidre, el quadre del pintor Joan Mestre per cobrir la imatge del retaule, les sacres –que jo no sabia què eren-, els canelobres i branques, el frontal de tissú, les estovalles de l’altar sant, etcètera.

El culte a sant Antoni de Viana a Muro queda clar i nítid, amb els arguments i dades concretes que s’exposen al llibre, però també la celebració de la festa evidentment encastada en l’església, i així ho constaten els llibres de comptes de l’obreria que presenten les funcions religioses anuals en honor de sant Antoni: una novena, i les completes solemnes entrada de fosca de la vigília; l’ofici major amb sermó, les vespres, i la processó abans de les beneïdes el dia de la festa. I aquesta vivència en la fe santantoniana queda estampada amb els goigs a sant Antoni Abat que li canten a la parròquia de Muro:

Per la vostra santa vida,

per l’amor que ens heu mostrat,

sant Antoni amb fe complida

dels murers sou invocat.

Sant Antoni Abat, festa de Muro

Interessantíssim també l’apartat sobre els ritus precristians del solstici d’hivern i la festa de sant Antoni Abat, on l’església, de manera subtil i molta manya va optar per integrar-los abans de foragitar-los o prohibir-los, tot donant-los un nou sentit. I l’apartat de la Unión Agrícola Murense, l’ànima de la festa durant mig segle.

I continua amb la revetla i la disbauxa de la festa on entrellaça els elements festius universals amb els components de la festa murera que, al capdavall són idèntics; són una mena de ponts que ens traslladen les il·lusions i les esperances, les ganes de gresca i diversió, les maneres infinites de celebrar i festejar les festes. Serà que l’home és un ésser festiu per naturalesa?

Un altre apartat que no podia mancar: les Beneïdes més tradicionals de Mallorca, ja quan al segle XVIII arranquen les beneïdes de santa Anna, al convent dels Mínims que, curiosament es duien a terme de nit, segurament per no coincidir amb les beneïdes que organitzaria l’obreria de sant Antoni. Llegireu amb delit les informacions i les dades que hi aporta en Damià, amb el penó de sant Antoni. I de com han arribat, les Beneïdes, al s. XXI amb força vitenca i alegria de tota l’illa, ara ja declarades Bé d’Interès Cultural.

Continua amb l’apartat sobre els menjars de la festa i les iniciatives per revifar la festa i estimular la participació de la gent. I acaba amb un apèndix interessantíssim d’articles sobre sant Antoni de Muro. La bibliografia ens mostra i demostra d’on ha begut el nostre amic Damià i, certament, és admirable el seu èxtasi orgiàstic de cultura santantoniera.

Suscríbete para seguir leyendo