Record d'Adam Zagajewski

POESIA SI US PLAU!

Els poetes sempre han estat en la primera línia dels lluitadors contra el mal del món i amb la seva feina verbal han creat unes músiques i unes contarelles per ajudar als humans a viure. Si la «poesia és música», la «poesia és estimar» i la «poesia és vida» com deim sempre, ara més que mai, en temps de dolor i desolació, la poesia esdevé companyia, consol, bàlsam, refugi i remei guaridor per a l’esperit. Recordaré que fa uns anys també declarava que la poesia era el sistema immunològic d’aquest alè vital del cos espiritual, per la qual cosa des que existeix es va convertir en una de les energies més humanals i més humanitzadores de la cultura que sempre ens ha acompanyat des del naixement a la mort amb les seves sonoritats, els seus ritmes, la seva mètrica exacta i bressoladora.

Per tot això, consider la poesia un art de viure.

‘J’ADORE’ ZAGAJEWSKI.

Vaig conèixer en persona Adam Zagajewski el 2014 dins la claror melada de la catedral de Mallorca en companyia del pintor Miquel Barceló que li mostrava el seu retaule per al qual volia escriure un text. L’expressió afable, una discreció envoltada de silencis, les paraules sospesades i justes dels sensibles, la rítmica tímida i fràgil dels seus gests, l’humor en les seves esmolades afirmacions i una lenta complicitat in crecendo, em mostraren la congruència entre ell i la seva obra, en què la tendresa radical, l’essencialitat del record, l’obertura cap a significacions noves i senzilles, i el fervor per la vida eren les qualitats que més m’havien impressionat.

Aquell home que arribà a la terra a Lwów (actualment Ucraïna) el 1945, fou repatriat a Gliwice (Silèsia), on passà una infantesa que ell recorda feliç en el seu llibre En la bellesa aliena (1998). Em contava que va començar a escriure quan estudiava a la Universitat de Cracòvia, on era un jove irat que feia poemes en contra de la dictadura del règim comunista. Dos lemes que inventà en aquella època, «Digues la veritat» i «Parla clar», formaran part de la seva existència. Zagajewski, en els seus llibres de poemes i assaigs, ha estat molt conscient del món i de la història i ha conjuminat la ironia i l’èxtasi, una lucidesa que il·lumina fins al darrer racó i una sinceritat que prové d’un reservori d’innocència amb la memòria dels temps infantils com un dels seus fars orientadors.

Els anys setanta els seus llibres foren prohibits a Polònia, s’exilià a Alemanya el 1980, el 1982 va viure a París fins al 1989, i després va ser professor visitant de diverses universitats dels Estats Units. Des de l’any 2002 vivia a Cracòvia.

Vet aquí alguns dels seus llibres de poemes: Comunicat (1972), Carnisseries (1975), Carta. Oda a la majoria (1982), Anar a Lwów (1985), Llenç (1990), Terra del foc (1994), Desig (1997), Anhel (1999), Retorn (2003) i Antenes (2007). Alguns llibres d’assaigs són: Solidaritat i soledat (1986), En defensa del fervor (2002), Dues ciutats (2006), Miquel Barceló, ceràmiques (2015) i Rellegir Rilke (2017).

Zagajewski va tornar a Mallorca el mes de maig de 2016 per inaugurar el programa Habitació 2016, en què va reflexionar la relació entre l’escriptura i el món turístic, en una experiència ideada pel poeta Sebastià Perelló i aquest cronista, que va resultar innovadora i pionera dins la tradició dels hotels literaris. En aquesta estada em va confessar la seva passió per la Mediterrània en allò sensual i allò essencial, amb aquesta combinació d’històries antigues que sempre el varen apassionar. Un home del Nord que adorava el Sud i que deia que l’eix del seu destí era la poesia, l’amor i els viatges. El 2017 el vaig convidar al XIX Festival de Poesia de la Mediterrània, on va recitar amb energia i entusiasme els seus versos al Teatre Principal de Palma. Fou un alt caçador del sentit, dels sentirs, del sentit de les coses i del sentit de la vida, i un ferm intel·lectual europeu i europeista, un lluitador vertader per la llibertat. Era un fanàtic de la natació. Escoltau la seva veu melodiosa: «M’agrada nedar en el mar que sempre / parla totsol / amb la veu monòtona del viatger / que ni tan sols recorda / quin temps duu de viatge. / Nedar és com una oració / les mans es junten i se separen / es junten i se separen / quasi sense fi».

COM SI NO RES!

No puc contar-te, Clara, tot quant he fet perquè no fossis present en els meus instants. I per adobar-ho en anat a Son Ululavent, on cada cosa duu el teu tacte o la teva empremta. He vist ditades teves als romanins del tancat de les herbes aromàtiques. He trencat un brot d’espígol per viatjar als teus armaris on em tancava aquells horabaixes d’estiu quan jugàvem a conillons. I hi quedava estormiat de tactes! He anat fins a la caseta de caça, just devora aquella paret de pedra seca en què la humitat darrera i les pluges han fet néixer entremig de la molsa i els macs unes falgueres fastuoses que tu, Clara, llunyana, et posaves a la cabellera viva de tremolors, d’olors. He trepitjat tots els nostres indrets del parc i la memòria no existia. Un buit s’ha apoderat de la gola, dels pulmons, de les glàndules lacrimals i he partit a l’escapada cap als estables. La ferum i la foscor m’han atacat conjuntament. Era una aparició elèctrica i enlluernadora dels records pels camins de l’excrement i de l’olor de clovella d’ametlla en fermentació. He fet un viatge per les fosques negres. Em guiava per la claror malva d’un porticó obert al fons d’una sala de voltes de marès. Cop en sec m’he trobat amb una barca. Era la nostra barca amb el nom secret: Lot. He tingut una girada de ventre quan he pogut llegir amb les ditades i els regruixos aquelles lletres que pintàrem quan érem uns infants i vivíem dins les Geòrgiques més veres que han existit mai. He tornat als vespres infantils en què m’escapava del casal perquè tu m’havies dit alguna cosa dolenta i em refugiava dins la meva aterridora sordesa a tot quan hi havia al món. Era com si m’haguessin tallat tots els sentits. Només una plorera seca em sortia de la gargamella i m’ofegava sense ni una llàgrima, sense ni un gemec. No sé quin temps he pogut resistir aquest suplici, aquest consol, aquesta petita experiència de la mort. Només el teu nom, Clara, es mesclava amb la saliva, baixava per la gola i la reblania a poc a poc, seguia baixant al llarg del coll i penetrava en el ventre. No crec que el gust més meravellós del paradís hagués pogut donar-me un sabor com aquest i produir-me uns efectes benèfics que s’irradiaven progressivament a tots els òrgans del cos fins a tocar el sexe i el cervell alhora en una conjunció única. Suscitant-me un record més vast de cada sentit malgrat que en veritat l’esborri. Imposant una tristesa i una lentitud magnífica en els gestos. Afegint una joia que em retorna la paraula meristemàtica, feta un planter de músiques, que en un no res són destruïdes.

Suscríbete para seguir leyendo