Músics de carrer

No és despectiu, de cap manera. O almanco no ho hauria de ser. L’expressió Músic de carrer no indica més que això: un intèrpret que utilitza l’espai obert per mostrar el que sap fer: cantar i tocar.

Les ciutats, Palma entre moltes altres, es mantenen vives en part gràcies a aquests artistes que, de manera regulada, animen els vianants, generalment amb fortuna. Sí, de manera gairebé professional. Jo mateix m’atur sovint i els escolt. No sempre els hi deixo alguna moneda, ho he de reconèixer, però sí que els animo i aplaudesc.

Quan em dedicava a l’organització de concerts, en més d’una ocasió, vaig contactar amb algun d’aquests músics i els vaig oferir i programar activitats remunerades. I he de dir que mai no me’n vaig penedir, el recital sortí sempre tal com esperava, amb una qualitat més que notable.

Ha mort Carlos Jambrina, un músic de carrer de gran altura artística. Solia situar-se entre la plaça de les Tortugues i la del Mercat, a Palma. Tocava flamenc amb la seva guitarra, una mica amplificada. I ho feia prou bé, molt bé.

Els caminants s’aturaven a escoltar-lo i els que bevien i conversaven en algun dels bars de la contrada també l’obsequiaven amb els aplaudiments i monedes. Sense Jambrina, a qui Lourdes Duran qualificà de «paseador de notes», aquells cent mestres que separen el Born del Teatre Principal quedaran una mica silenciosos, els mancarà una banda sonora que durant anys ha enriquit l’espai. L’enyorarem.

Suscríbete para seguir leyendo