XXVI

Segons una hipòtesi versemblant, la poesia i la música haurien nascut de la necessitat de les persones de pregar en veu alta i en comunitat. Entenc que el sentiment religiós primitiu, lluny encara de litúrgies organitzades, empenyia la gent a intentar comunicar-se amb quelcom desconegut. Segurament –en part– per això, la música és un art tan profundament humà i tan poderós. Pere Puig i Adam afirmava que «tal vegada, les matemàtiques són la música de la raó i la música, les matemàtiques de l’esperit». El matemàtic català ens deia que l’esperit humà és capaç de captar, de ressonar amb l’estructura subjacent del fet musical.

Les classes d’història de la música de 1r de BUP, de la mà del mestre Baltasar Bibiloni i Llabrés, em portaren a fer un gran viatge auditiu des de l’Edat Mitjana fins a una contemporaneïtat que m’obria, fora por, tot un univers per explorar. El museu d’avui comparteix aquesta gosadia pels nous camins i el temps que va enconar les músiques de la primera meitat del s. XX. Josep Balaguer i Vallès, músic, director, home de negocis, mecenes... habità, amb les seves germanes, aquest casal ciutadà des de 1927 que rebé el nom, a partir de llavors, de Can Balaguer.

Des de la rehabilitació integral acabada el 2016, la qual retornà a l’edifici gran part del seu caràcter, trobam a la planta baixa una gran sala reservada per a les exposicions temporals. A l’altre extrem, a les golfes, un encertat espai reservat a l’activitat escolar treballa pel futur dels joves visitants i, àdhuc, del propi museu.

La planta noble acull l’exposició permanent d’una «casa possible» confegida a partir de diversos fons. Una oportunitat per transitar les estances d’una casa bona i admirar, d’entrada, les pintures d’Antoni Ribas, Anglada-Camarassa, Santiago Rusiñol o Ricard Ankerman entre d’altres. Entusiasta de les noves tecnologies de l’electricitat, Balaguer feu instal•lar un modern i espectacular orgue Walcker a la gran sala de música. Paret per paret, la sala de la xemeneia acull un piano de cua i un gramòfon.

Abans de baixar, em fix en l’ocell envoltat de fulles retxades que decora un plat de Manises amb el característic llambreig metàl•lic, de la nodrida col•lecció Domènech-Vázquez. Record les barbes d’en Manel, grans com la seva empenta i bonhomia. En sortir, cantusseig el vals en si menor de Matilde Escalas i Xamení, que potser ella mateixa interpretàs en aquesta casa.

Suscríbete para seguir leyendo