El vent em fa pensera

EL PAISATGE ÉS UN ERM DE PARAULES

És una força. És un crit. És un desfici. És una profanació. Clara, acabaves de llegir uns versos molt estimats. «Les algues més delicades i l’anemone de mar. Ens torna les nostres pèrdues, la xarxa esquinçada, la gambina de les llagostes destrossada, el rem trencat. I la roba de forasters morts. El mar té moltes veus. Moltíssimes deus.

La sal és en la rosa de bardissa, la boira en els avets».

Clara, et sabia perduda en un paisatge erm de mots. Et veia més nova i més antiga que el temps. Clara, baixaves d’un abisme d’amunt. No ho sé, potser encara recordaves que aquell matí havies rebut un cel (així anomenaves sempre els correus electrònics) que t’havia deixat escorxada per dedins i per defora. Com voldria poder-te parlar del bosc de paraules que em forma! Com voldria enamorar-te! Clara, aixecaves els ulls cap a la meva vista i em transmeties ones i corpuscles plens d’una força de complicitat absoluta. Em semblava que el renou de la pluja darrere els vidres de l’hivernacle i un festival de clarors noves de trinca mogudes pel vent més bèstia i tremoliner d’aquesta primavera d’hivern tan difícil, formaven una bona escenografia per a la teva energia de deserts i de buits verbals. Et vaig parlar d’un eremita que va morir mentre mirava com un amic seu obria la finestra, agafava un arc i tirava una fletxa cap a l’infinit. Clara, no tornaves, havies convertit els silencis en Paradiso.

ESCRIC SOBRE EL VENT

L’acàcia més vella del jardí ha engroguit cop en sec. Mir com les fulles degoten en una pluja intermitent que em fa una pensera rabiosa. Per aclarir com funciona aquesta pensera m’agrada molt aprendre en publicacions de científics del cervell que estudien aquesta fàbrica inacabable de pensaments. Ara som dins un número extraordinari de la revista Muy Interesante (edició de col•leccionista), que es titula Maravillas del cerebro. Aquest univers cerebral d’un quilo i mig aproximadament per terme mitjà és un òrgan d’un color gris rosaci en forma d’esclata-sang i aspecte gelatinós que viu entre vuit parets d’os dins un líquid cefalorraquidi protector i té una estructura i un funcionament singulars i seleccionadíssims que el converteixen en la màquina biològica més complexa de l’univers conegut. Un bioordinador que amb les seves electricitats és capaç d’estimar, d’odiar, d’empatitzar, de pensar, d’imaginar, de somniar, d’escriure, de pintar, de fer mil i una funcions. I també, ai las!, és capaç d’emmalaltir i de fer fallida. Format per uns cent mil milions de neurones, ha tingut una evolució de milions d’anys. I la ciència no s’ha aturat de fer-ne recerques que ara mateix són més intenses i majoritàries que mai. En aquest Muy Interesante trob un conjunt d’articles que des de branques molt diverses conten les darreres investigacions cerebrals. A La màquina dels prodigis, el catedràtic de Biologia Ramón Alonso explica com funcionen les connexions entre cèl•lules neuronals, el connectoma, que és una forma d’aprendre com tenim consciència, com somniam, com aprenem a interpretar el món. Basta pensar que en un mil•límetre cúbic de l’escorça cerebral es podrien guardar totes les pel•lícules que s’han fet en la història del cinema. «On és la intel•ligència?» és un article de la periodista Laura González de Rivera en què entrevista diversos neurocientífics que coincideixen que són les sinapsis o connexions de neurones les que guarden els nostres sabers. Destacaré també «El sexe és al cervell», del periodista científic Pere Estupinyà, que recorda als que creuen només en la genitalitat que boixam amb el cervell, ens agradi o no.

L’AMIC BLAI BONET

El poeta Blai, en Blai del carrer de Palma, 74, de Santanyí, és un dels meus fars de tostemps. Quan rellegia el dietari La vida i els meus instants (El Gall Editor), m’he trobat de morros amb un fragment que sempre ha estat com un diamant que apareix quasi sense témer-me’n en els moments més foscs de la meva vida i amb la seva polifacètica lluminositat em mostra tots els racons.

Escoltau: «…aquest camí que em duia a veure el Pare em feia conèixer les coses del camp, però també els seus noms, que eren noms de persones…, les cases amb noms diminutius de persones! Can Joaní, Can Pasqualí; veure el nom; passava, caminava, arran dels noms: la corretjola, la ravenissa, el coscoll, l’aritja, la vidalba, el trèvol de ramellet, l’esparreguera de gat, l’esparreguera de castellà, la porrassa, l’albó, el coltell, la vinagrella, el fenàs, les prunes d’en vell, les prunes de frare llarg, les prunes de garanyó. El camí que em menava de cap al Pare estava ple de noms…, de paraules que tenien la verdor en la fulla i en treien la flor».

La nostra vida de cada dia és plena de noms i passam devora els noms de les persones, de les coses, de les plantes, dels animals, dels paisatges i no els anomenam. Una manera de perdre els noms. Una manera de perdre la intel•ligència i la sensibilitat. Una manera de perdre la vida. No oblidem mai els poders benignes i guaridors dels llenguatges. En Blai hauria passat un guster amb aquest llibre que acab d’assaborir: Y de todo me sana un buen verso. Breve discurso sobre Dante, la poesía y el dolor (Acantilado), de Fabio Stassi. Les 120 planes d’aquest paper són una joia perquè d’una forma sintètica i bellíssima ens conten el poder terapèutic de l’obra dantiana que ens duu de la malenconia a la beatitud. La conferència va ser pronunciada per Fabio Stassi a Roma el 2021 amb motiu del Festival Dante Assoluto. Aquest escriptor, lletrista i bibliotecari llegeix i analitza tota l’obra del Dant –la Comèdia, les Rimes, la Vita Nova i el Convivio– i ens el presenta com un poeta contemporani que, a més a més de guarir els lectors actius, es curava a si mateix mitjançant una constant autoanàlisi poètica. Tot el llibre es converteix en un viatge apassionant per l’obra del Dant, a la qual acompanyen un grup de poetes que ens ajuden a comprendre-la i li donen noves significacions, sentits i relleus. Entre aquests mestres podem destacar Leopardi, Ungaretti, Mandelstam, T. S. Eliot, Saba, Bolaño i Borges, que ens diuen a les clares que el maneig de les paraules pot ser tan potent com qualsevol bomba i té la capacitat per realitzar cops d’estat i miracles increïbles. Només la poesia i l’art poden arrabassar algú de la mort i vèncer el Temps i l’Oblit. Aquest és un dels fonaments d’aquest llibre extraordinari.

Suscríbete para seguir leyendo