Mesurar el fred

L’editorial Cafè Central, de Palafrugell (Girona), ha presentat a un espai cultural de Pollença, la Fundació Rotger Villalonga, el poemari d’Antoni Xumet: La justa mesura del fred. Antoni Xumet Rosselló (Port de Pollença, 1991) ha publicat el següents llibres de poesia: Pot ser el cor, Memòria del temps, Biografia per l’ús del vent, Una varietat del mim, La nuesa i el verí i Estígia. Ha traduït del portuguès els següents escriptors: José Luis Paixoto, Antónia Ramos Rosa, Eugénio de Andrade, Gonçalo Tavares i Maria de Rosário Pedreira.

La prehistòria de Xumet comença quan, extasiat, contempla els dibuixos de la seva mare. Serà (19 anys) amb la mort sobtada del pare (42 anys) quan la lectura serà un refugi existencial i la tragèdia un motor de creativitat. Comença a escriure amb 22 anys. Miquel Àngel Riera, Antoni Vidal Fernando, Rosselló-Pòncel i Josep Maria Llompart seran els grans mestres. Damià Pons, amb paraules lúcides i lapidatòries, diu que el pitjor que li ha passat a la literatura mallorquina en català és la prematura mort de Roselló-Porcel, l’amic entranyable de Salvador Espriu.

El llibre del 94, Pot ser el cor, serà el punt de partida de tota la poètica posterior. Amb Pere Joan Martorell i Jaume Mesquida fundaren Edicions del Salobre. Molt agraït a Gràcia Sànchez Font, propietari d’El Gall, per demanar-li l’oportunitat de poder dirigir la col•laboració Quid Pro Quo.

La història d’Antoni Xumet és la història d’una atracció desaforada pels llibres, a la manera de l’hiperliterari Jorge Luis Borges. Diu Miquel Àngel Lladó a la presentació del llibre: «Sempre he vist en Xumet un poeta sensible i nostàlgic. La seva poesia té alguna cosa d’orientalitzat, en el sentit d’apostar per una senzillesa formal en la composició fruit d’una meditació serena al voltant d’allò que vol comunicar». Una altra característica és la compassió: «Els braços d’una mare / són parts que només / permeten l’arribada». Xumet fa ús sovint de l’antítesi, però mai ho fa cercant el cop d’efecte o la metàfora fàcil i previsible. Tanca el llibre l’epíleg de Teresa Pascual: a través d’una escriptura personal i secreta, on destrucció i restauració són a la vegada possibles...

Tot allò

Que les paraules

Destrueixen

I que el silenci

No restaura.

A títol personal, Antoni Xumet és un amant lleial, completament allunyat del concepte que té John Le Carré: l’amor és tot allò que encara podem trair.

Suscríbete para seguir leyendo