«Immunda» i «virago»

En general, a Mallorca es recorda amb un mig somriure irònic el vituperi de George Sand en contra dels mallorquins: salvatges, mones i porcs, va escriure condescendent i plena de desmesurat orgull parisenc, que, per a més inri, va afegir, s’alimenten de menjars nauseabunds. No tan coneguda, amb algunes excepcions, és la invectiva que va provocar Un hivern a Mallorca i la seva autobiografia, Història de la meva vida, com per exemple la Vindicación de J. M. Quadrado. «Jorje Sand», diu Quadrado, és «el más inmoral de los escritores, y Madama Dudevant [G. Sand] la más inmunda de las mujeres». A França, per cert, la seva fama era enorme, però això no l’excloïa de ser víctima marginada com a «femme libre» i «bas bleu»: intel•lectual sense qualitats suposadament femenines. Sand sabia administrar perfectament la intensitat de la crueltat dels insults perquè els havia patit en persona.

El fet és que per pur masoquisme o per vertader interès per reivindicar Mallorca davant Sand, hi ha hagut en els pràcticament darrers dos-cents una munió d’escriptors que han commemorat el viatge de la parella a Mallorca durant l’hivern del 1838-1939. Va ser possiblement Miquel dels Sants Oliver qui va rememorar aquell viatge per primera vegada amb un article (1909) i dos poemes (1910), seguit d’Elviro Sans Rosselló (1911) amb una pionera conferència i, ja posteriorment, Bartomeu Ferrà amb un petit llibre biogràfic (1931). Llorenç Villalonga va escriure Silvia Ocampo (1935 i reeditat el 1966) amb certes ressonàncies de la parella. Es tracta d’una obra teatral a on la famosa poeta del títol s’enamora d’un indígena. Posteriorment, Villalonga publica Un estiu a Mallorca (1976) ple de sarcasme, començant pel títol. Ja en el s. XXI, amb Aquell hivern de Chopin a Mallorca (2000) d’Aránzazu Miró, va començar un lustre d’abundants publicacions amb Gabriel Janer Manila, George. El perfum dels cedres (2002) i el prolífic Miquel López Crespí amb El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004), Corambe. El dietari de George Sand (2004) i Dos viatgers romàntics: George Sand i Frederic Chopin (2006).

Val a dir que la llista de literats que han fet referència al famós episodi de Valldemossa és immensa: Rubén Darío, Gabriel Alomar, Lluís Ripoll, Robert Graves, Miguel de Unamuno, Vicente Blasco Ibáñez, Carme Riera, Valentí Puig, Biel Mesquida, Jaume Vidal Alcover, Antoni-Lluc Ferrer, Pere Rosselló Bover i un llarguíssim etcètera. Tots ells o bé han fet traduccions dels dos infames llibres de Sand (tant l’Hivern com l’autobiografia) o bé els han prologat o glossat en articles divulgatius o de volada acadèmica. Ferrer, per exemple, ha mostrat que Sand va utilitzar (inspirar?, plagiar?) les cròniques d’altres viatgers anteriors a ella a Mallorca pel seu Hivern a Mallorca. El 2005, a més a més, la UIB, i la UB i l’Estudi General Lul•lià van convocar un congrés internacional sobre Sand coordinat per Carlota Vicens Pujol.

En general, repassant aquestes aportacions en clau de ficció o assaig es nota que no just no s’ha qüestionat gairebé mai l’orientació sexual dels protagonistes, sinó que s’insisteix en la seva heterosexualitat. Tant Chopin com Sand eren allò que ara diríem queer o LGBTI+: ell, efeminat; ella, «virago» com va dir un capellà. No eren, en tot cas, la parella hollywoodiana d’amor desproporcionat, apassionat i sexual. Sand solia referir-se a Chopin com a «un àngel» i ja se sap que els àngels són asexuats, just que aquest àngel era gai i que havia escrit cartes al seu amic Titus expressant que el volia besar arravatadament.

Val a dir que, durant el s. XIX, la vertadera protagonista del viatge a Mallorca, si es ressegueixen els escrits que es van publicar, era George Sand; Chopin pràcticament no apareix enlloc. Amb la publicació d’Història de la meva vida de Sand, Chopin va començar a cobrar importància en l’imaginari mundial. Sand conta l’anècdota de la pluja malenconiosa a Valldemossa, possiblement inventada, del preludi anomenat La gota d’aigua i, a partir d’aquí, els comentaris sobre Chopin són molt tendres i afectuosos. Chopin comença a existir. Ja no és un «invàlid», sinó un artista genial.

Segons s’ha anunciat, en els propers mesos s’inaugurarà una exposició al Castell de Bellver sobre Sand, Chopin i Mallorca. És una gran notícia, però seria ideal que no es reincidís en els tòpics turístics de sempre, com per exemple l’amor romàntic de la parella o les històries apòcrifes de La gota d’aigua, perquè de fils narratius no en falten. I, per cert: ara que ja s’ha resolt el tema de la vertadera cel•la, per què no aclarir quin preludi és La gota d’aigua perquè els musicòlegs no estan tan segurs que sigui el núm. 15? Per una altra part, Sand a més d’insultar els mallorquins –i òbviament ja li ho hem perdonat– va escriure un llibre eurocentrista i colonialista; vet aquí un altre fil a investigar.

La relació de Sand amb Chopin, com se sap, va ser objecte de la ira del nacionalcatolicisme. Sants Oliver ja li havia recriminat a Chopin «la impuresa / de l’adultra passió, corc de sa vida!», culpabilitzant la seva suposada immoralitat de la seva malaltia. Quina barra! Posteriorment, el 1931, quan Édouard Ganche i J. M. Thomàs van iniciar el Festival Pro-Chopin a Valldemossa no sospitaven que el règim franquista consideraria que estaven promovent una relació indecorosa (si bé suposadament perdonable per heterosexual). Així, un capellà ultra va denunciar J. M. Thomàs per promoure un festival que celebrava una immoralitat. Les acusacions mesclaven sense lògica aparent la suposada indecència d’un festival amb el catalanisme. Thomàs era culpable d’ambdues coses (era pro-Chopin i catalanista), però tanmateix la severitat del règim li ho va fer passar malament.

Suscríbete para seguir leyendo